I la família?

El cas és d’aquells que obren titulars i que, en una societat enganxada al morbo, genera vendes i audiència: “Uns cans devoren durant dos mesos els cadàvers de dos ancians a Llucmajor (…) L’home hauria mort primer per causes naturals i la dona, que patia Alzheimer, va quedar desatesa i va morir”. El matrimoni vivia en una casa de fora vila i no tenia gaire relació amb els veïnats pròxims.

Els mitjans s’han afanyat en destacar que la parella havia refusat l’ajut dels serveis socials (en concret, ajuda domiciliària i teleassistència), però han passat de puntetes (o directament ignorat) dues qüestions que a mi em semblen cabdals. En primer lloc, alguns veïnats han declarat que fa uns dos mesos varen començar a ensumar una forta pudor, però a ningú li va passar pel cap anar a veure què passava o com a mínim avisar a les autoritats. En segon lloc, i més important, la filla que va descobrir els cadàvers va trigar dos mesos en preocupar-se davant l’absència de notícies dels seus progenitors.

No pretenc assignar culpes ni atribuir responsabilitats; desconec l’estat de les relacions de la parella d’ancians amb la seva família i el seu entorn, però no m’entra dins el cap que una filla pugui passar tant de temps sense saber res dels seus pares, i més quan l’Alzheimer, les cardiopaties i l’edat avançada formen part de l’equació. Segurament un contacte més freqüent hagués pogut evitar la mort de la dona (desatesa quan el seu únic cuidador va traspassar) o, com a mínim, el lamentable final que varen tenir.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *