I les polítiques públiques d’habitatge?

Quin propietari es conformarà amb llogar la seva propietat, a un turista, o no, a qualsevol persona independentment de la seva procedència, per 400 euros podent cobrar-ne 800? Immersos de bell nou en la festa de la cobdícia (el concepte és de Manuel Vicent, a la novel·la La regata) hi ha prou demanda per obtenir xifres encara més elevades per un lloguer.

Es planteja l’interrogant després que el projecte restrictiu del Govern suposadament per ordenar el lloguer a turistes ha superat el primer tràmit parlamentari, el de rebutjar les esmenes a la totalitat dels grups de l’oposició. El gran argument dels partits que donen suport a l’Executiu de Francina Armengol és que ha de resoldre el que Podemos ha qualificat com a “emergència habitacional”, és a dir, que els treballadors que venen a fer la temporada turística o aquelles persones que no poden pagar els preus de mercat puguin tenir accés a un habitatge. En base al raonament governamental, una vegada determinades les zones de pobles i ciutats on es pugui desenvolupar l’activitat -la qual cosa ja no succeirà fins a l’any que ve, un termini que sembla excessivament optimista, atès que la ingenuïtat és incompatible amb els polítics-, el problema social de la manca d’habitatges serà cosa del passat.

En qualsevol cas, tot plegat fa pensar que el Govern trasllada la responsabilitat de la absència de polítiques públiques d’habitatge als propietaris, que amb el canvi d’usos turístics han trobat una font d’ingressos econòmics que fins a hores d’ara havia estat exclusiva dels hotelers i dels sectors dedicats al turisme. Són les polítiques públiques d’habitatge les que han de resoldre el problema dels lloguers, no els ciutadans que disposen d’una propietat. Polítiques públiques de les quals únicament se’n parla, i des de fa molts d’anys. Partit que accedeix al poder –PP o PSOE, dretes o esquerres, tant se val-, anuncia com a objectiu prioritari la promoció d’habitatges públics, fins que deixa el poder… i el que arriba exactament el mateix. A dia d’avui, l’organisme públic que en té la responsabilitat a l’administració autonòmica, l’IBAVI, té bona part dels seus habitatges ocupats il·legalment o inhabitables per manca de manteniment. Les administracions municipals, especialment el cas de Palma, es mouen entre el voluntarisme, la manca de recursos i els anuncis a llarg termini que generen bons titulars, però poca cosa més.

Potser un diagnòstic més pròxim a la realitat, sense apriorismes focalitzats en el turisme, seria un bon punt de partida.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *