I Obama, què?

Des que Donald Trump va sortir president dels EUA hem escoltat i llegit multituds d’anàlisis per explicar la seva victòria sorprenent (molts d’ells contradictoris amb les raons que els mateixos analistes donaven per posar Clinton de favorita): que si la campanya de Trump ha estat més propera, que si Hillary no ha pogut deixar de banda la seva imatge d’estirada, que si els famosos correus electrònics li han passat factura a la candidata demòcrata… Però en gairebé tots ells es nota a faltar un protagonista: l’encara president. Quina culpa té Barack Obama en la victòria de Trump?

Quan va arribar a la Casa Blanca el 2008, el primer president negre de la història dels Estats Units va aconseguir engrescar a molta gent afirmant que una altra política era possible. Aquest producte de màrqueting perfecte modelat a Harvard enlluernà tothom amb la seva retòrica lloable i les seves idees rupturistes respecte el que havien estat els caòtics i desastrosos anys previs de George W. Bush. Tot era perfecte, la forma era certament trencadora, aconseguint transmetre una idea de lideratge pròpia del segle XXI. Fins i tot va aconseguir que se li atorgués un més que discutit Premi Nobel de la Pau (que va quedar encara més brut després de que el 2011 ordenés els bombardejos sobre Líbia o quan va endurir la guerra contra e yihadisme). Però, i el fons?

En el fons, Obama ha acabat sent més del mateix en gairebé tots els sentits. De fet, un cop acabada la primera legislatura molts patien perquè pogués inclús perdre la presidència l’any 2012. El seu primer mandat deixava moltes bones fotografies de Pete Souza (l’excel·lent fotògraf de la Casa Blanca) però poques reformes i iniciatives destacables. Fins i tot el seu famós Obamacare va acabar semblant una broma de mal gust després de les promeses de sanitat universal que s’havien arribat a fer. La seva sort va ser presentar-se a les eleccions envers un candidat desastrós com Romney, que entre contradiccions, la seva manca de popularitat i les ficades de pota va donar la reelecció gairebé en safata de plata a Obama. Així, el president, que tot el que podia vendre era una recuperació econòmica de la que probablement n’era poc culpable, va aconseguir quatre anys més de marge per demostrar que no era un president bluf.

Però ni així. Aquesta darrera legislatura ha estat gairebé més grisa si cap que la primera, amb molt pocs fets que passaran a la història, com per exemple el restabliment de les relacions amb Cuba (que no la retirada de l’embargament comercial) o l’acord nuclear amb Iran. Tot i que finalment el seu índex de popularitat repuntés pel seu indubtable carisma i la gran estratègia de màrqueting polític que té al darrere, durant la legislatura va arribar a ser d’un paupèrrim 41% (era d’un 76% el 2008), arribant a qualificar-lo com el pitjor president americà des de la II Guerra Mundial.

Així doncs, després d’aquests anys de mandat tan inconsistents és normal que molts hagin deixat de confiar en uns demòcrates que prometen molt però que després acaben fent el mateix de sempre. Deuen haver pensat que malgrat la forma és atractiva, en el fons prefereixen un vaquer que diu les coses a la cara encara que siguin políticament incorrectes. I és veritablement poc comprensible com molts anàlisis, sobretot nord-americans, passen per alt la culpa d’Obama en que Trump hagi acabat sent president. Casualitat? Probablement no. Des de fa temps es veu venir com els demòcrates estan preparant un pla B per si a cas l’antipàtica Hillary no acabava sent la primera dona presidenta dels EUA: Michelle Obama. La seva presència i els seus discursos han estat lloats arreu per anar fent calant en l’imaginari demòcrata que ara sí, una cara amable i femenina pot arribar a presidenta. I culpar ara al seu marit de que un producte del prime time com Trump arribi a manar al primer país del món no seria la millor carta de presentació, oi? En política les coses mai passen per casualitat, i als Estats Units encara menys.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *