I què n’és de difícil, la igualtat!

És així, és molt difícil la igualtat de dones i homes en aquest món que ens ha tocat viure. Pensareu que és una obvietat, que ja se sap. Però no per obvi no ho hem de denunciar i continuar reivindicant.

Aquests dies heu vist la polèmica sobre la concessió del Premi Nobel de literatura al cantant nord-americà Bob Dylan. Ha aparegut també una altra, el nombre de dones que han rebut un Nobel enguany. Cap ni una. N’hi ha que troben que és un doiarro treure-ho. Fins i tot han insultat, per les xarxes socials, a la científica que ho va denunciar.

La nostra universitat ha fet Doctor Honoris Causa al savi Joan Veny. Enhorabona de tot cor. També hem de recordar quantes dones són dignes d’aquest guardó… crec que dues, en la història de la UIB. I direu, és que no n’hi ha! Sempre apareix aquest comentari. Sí que n’hi ha però no es veuen. Hi ha més universitàries que universitaris, aquí i a totes les de l’Estat, però… manco catedràtiques, manco Caps de Departament, manco rectores. Me direu que no hi ha escriptores, científiques, artistes, de qualsevol matèria o art que siguin mereixedores del Doctorat Honoris Causa? Recordem que en altres èpoques fins i tot li atorgaren a un empresari hoteler que no s’ha distingit precisament per ésser un mecenes de les arts i de les ciències.

Puc continuar posant més exemples sobre la discriminació que patim les dones pel fet d’ésser-ho. No oblidem tampoc que en el dia mundial contra la pobresa, el 17 d’octubre, també apareixen les dades que les dones la pateixen més. La pobresa té cara de dona, encara és un fet ben real.

Ni oblidem el patiment de les nines segrestades per Boko Haram a Nigèria que van tornant, amb comptagotes, embarassades, destrossades. No oblidem la valentia de l’esposa del President de Nigèria Muhammadu Buhari, quan ha dit que no demana el vot per ell, en no haver combatut la corrupció imperant al seu país. La resposta d’aquest, davant la cancellera Angela Merkel, és prou il·lustrativa: “No sé exactamente a qué partido pertenece mi mujer. En realidad su lugar es mi cocina, mi comedor y el resto de habitaciones de mi casa”. Més clar, aigua.

És així de clar, quants homes pensen com el President de Nigèria? Quants agressors justifiquen la seva relació violenta cap a la seva esposa, o filla, o germana, o mare, perquè creuen que han d’estar al seu lloc?
Quants catedràtics, professors, arquitectes, jutges, periodistes, advocats, picapedrers, llanterners, ferrers, mecànics, diputats, regidors, batles, presidents, comunicadors, la llista és interminable, no pensen com el President de Nigèria? Són aquells que fan acudits masclistes, aquells que continuen pensant que no s’ha de fer discriminació positiva, aquells que consideren un doiarro recordar quantes dones són Doctores Honoris Causa, o rectores, o Premis Nobel…

És així de clar. Com l’aigua. La igualtat real de dones i homes continua essent difícil, continua essent un objectiu per aconseguir aquí, a Europa, a Àfrica, a la resta del món.

I continua essent més necessari que mai que els homes que hi creuen de bon de veres, que n’hi ha i molts, ho diguin i actuïn en conseqüència sense cap problema.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *