Jo al futbol, tu a la cuina

Afirmar que la mare del àrbitre exerceix la prostitució, xiular fins a l’extenuació al jugador de torn, intentar distreure el porter contrari amb crits i insults o fins i tot llançar caps de porc al terreny de joc. Tot això és habitual en un partit de futbol (bé, el llançament de trossos d’animals no ha arrelat entre l’afició, afortunadament) i tothom ho considera part de l’espectacle. Hi podem estar o no d’acord, però crec que hi a determinats límits que no es poden traspassar: imitar una moneia quan la pilota arriba als peus d’un jugador negre, animar amb càntics a un acusat de maltractar i amenaçar la seva ex-al·lota o, la darrera, indicar amb pancartes que el lloc dels homes és l’estadi i el de les dones la cuina són actituds que no es poden permetre, ni a un camp de futbol ni a qualsevol altre lloc.

Alguns diran que més enllà de l’esport, el futbol és una vàlvula d’escapament, unes hores que permeten expulsar la mala llet i, per tant, un element que afavoreix la pau social (no entraré aquí en els comportaments dels grups ultra, renouers, violents i inacceptables però afortunadament minoritaris). No obstant, jo consider que és un reflex de la nostra societat, acostumada a projectar les frustracions pròpies sobre tercers, massa inclinada al “amb jo o contra jo”, propensa en excessives ocasions a la violència (verbal però també física) i, per descomptat, masclista.

Que no poques persones hagin trobat gracioses les pancartes sobre els rols que han de tenir homes i dones diu molt de nosaltres com a comunitat i ens demostra, un cop més, que el masclisme continua gaudint de molt bona salut. No és tracta ja de les sancions que l’administració corresponent pugui posar a l’equip, que haurien de ser exemplars, sinó que durant tot el temps que va durar el partit, ningú del públic ni de les directives va considerar ofensives les pancartes ni protestar per la seva exhibició. De ben segur que alguns, amics meus inclosos, em diran que és un doi, una gràcia sense mala intenció, però és precisament contra aquestes petites coses on més hi podem fer nosaltres com a individus i com a col·lectivitat. I ens queda tanta feina a fer…

Un comentari a “Jo al futbol, tu a la cuina

  1. Increïble…, però cert. El masclisme està adquirint dimensions de vertader virus, i en aquest cas, també i sovint, mata.

    Jo crec que davant aquestes situacions s’hauria d’aturar el partit. Callar o ignorar aquests energúmens és d’alguna manera ser-ne còmplice.

    Enhorabona per l’article, en tot cas. Ah!, i no estàs sol amb això que comentes que n’hi ha que te diuen que potser en fas un gra massa, que ho sàpigues.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *