Jo no he estat!

Llegint la noticia, m’han vengut al cap dues situacions recurrents de la meva infància. Una es donava entre amics i només hi queies la primera vegada: de sobte, s’ensumava l’olor d’un pet i, davant la seva orfandat, quelcom amollava: “se l’ha tirat el que tengui les mans vermelles!”. Com és lògic, l’autor de la flatulència comprovava immediatament el color dels seus palmells, delatant-se així com a culpable.

La segona és més familiar. Ma mare em cridava des d’una altra part de la casa: Andreu, vine aquí!, i la meva resposta immediata era Jo no he estat! (o, encara pitjor, ha estat la meva germana!), sense saber de què se m’acusava o fins i tot si se m’acusava. L’infant que era llavors no entenia que el ràpid desmentiment de la no esmentada malifeta delatava un culpabilitat innegable. Ja sabeu,  excusatio non petita…

Potser el llatí no és el fort dels presos del mòdul 1 de la presó de Palma, però que davant l’anunciat trasllat de l’empresari Tolo Cursach i de la seva mà dreta, Tolo Sbert, a un centre penitenciari de la Península (perquè suposadament un grup de reclusos l’estaria protegint i alhora coaccionant a altres presos relacionats amb el cas), 57 d’ells escriguin una carta assegurant que “totes les calúmnies abocades sobre Cursach i Sbert són totalment falses” i que “sota cap concepte no estan sent protegits per cap pres ja sigui espanyol o estranger” és tan acusatori com aquell Jo no he estat! de la meva infantesa.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *