Jordi Pujol ens roba

El 1949 George Orwell escrigué: “Fins que no prenguin consciència no podran rebel·lar-se mai, i fins que no s’hagin rebel·lat no es podrà dir que n’hagin estat conscients”. És una frase amb què ben bé podria resumir-se 1984. Obra magna de mitjan segle XX, i que pretenia traslladar la URSS al Londres de finals del segle XX i ridiculitzar un règim soviètic, amb Iòsif Stalin al capdavant, en què  la societat viu enganada per uns éssers terrorífics i cruels que conformaven el govern i s’encarregaven de mantenir la societat en una pobresa intel·lectual que no els permetés ni tan sols qüestionar-se qualsevol dels principis que dictava el Partit.

 

Això mateix ha ocorregut a Catalunya. Ningú, mínimament condret ha gosat ni tan sols pantejar-se que durant aquests darrers trenta-quatre anys el Molt Honorable senyor Pujol, qui fou president de la Generalitat entre els anys 1980 i 2003 hauria pogut acabar essent el més detestable dels patriotes. “La seva gestió? Impecable. Els seus negocis? Impoluts. -començarien dient els seus més fidels seguidors- I qui ho negui és un fatxa rabiós que no reconeix la sobirania del poble català; només té ulls per a sí mateix i per als seus amics espanyolistes! D’en Bàrcenas, a què no en parla? I de Gürtel? I d’en Matas?” No hi hauria gaire més arguments perquè precisament allò que ocorria darrera la gran estelada que cobria el gran ’Cas Pujol’ no permetia veure què es feia a Andorra, o quina era la seva feina a Suïssa. Allò que ningú gosava posar en dubte: l’Honorabilitat d’en Pujol, ha estat només a disposició seva i, teòricament també, del poble català.

 

No saben allò que diuen? “Un patriota no és aquell que duu la bandera del seu país penjada al coll dia i nit, sinó aquell que compleix amb la llei i paga els seus impostos”. De defraudadors n’hem descobert moltíssims al llarg dels darrers anys. I sembla que enguany La Grossa de Nadal s’ha avançat un parell de mesos a ca’n Pujol. S’han demanat mai si Jordi Pujol ha fet més o més mal per Catalunya? I per Espanya? I per vostè? És vostè tan patriota com Jordi Pujol? O ho és un poc més, fins i tot? En qualsevol cas, esper que no s’hagi vist mai forçat a emetre un comunicat en què reconegui la possessió de comptes bancàries a l’estranger fora regularitzar. O, si n’és el cas, si acumula uns dos mil milions d’euros que no ha declarat a Hisenda, que ha amagat més d’una trentena d’anys a paradisos fiscals, i que tantes i tantes vegades ha desmentit haver posseït, i s’ha querellat contra qui afirmava que havia defraudat doblers, etc.  Llavonses, allò que ha de fer està ben clar: abans que res, demani perdó. A continuació pot seguir retornant aquells doblers de què es va apropiar il·lícitament. Tot seguit pot llevar-se la careta de bon patriota, i, per últim, accepti la condemna que li imposarà la Justícia.

 

No deixeu enganar-vos. Del senyor Pujol sabíem que havia ocupat el càrrec de president de la Generalitat durant molts d’anys, però desconeixíem que combinàs alhora un altre càrrec digne de menció, el d’esser el més pocavergonya i el més indigne dels governants que hi ha hagut a Espanya fins a dia d’avui. Res no havia dit mai sobre l’herència de son pare o dels seus negocis fraudulents a l’estranger, en definitiva, de la immensitat de delictes fiscals de què se l’acusa…

 

Si no hagués confessat, el Molt Honorable seguiria essent Molt Honorable. Hem de concebre aquesta confessió com un gest de complicitat cap a Espanya: “escolta, recordes el famós 3%? Doncs ni t’ho imagines. Veuràs…”. Catalunya ha deixat clar que s’assembla tant a Espanya que no vol deixar de formar-ne part. Són dues germanes bessones indistingibles per un tret comú, ambdues enganen els seus ciutadans, els confonen amb banderes per encobrir els seus delictes i són capaços de jugar amb les seves vides amb tal de passar de puntetes per davant la Justícia i que l’alarma no detecti la infracció. Ja n’hi ha prou de tanta ironia i de tanta conyeta.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *