Kakistocràcia i Cleptocràcia, una visió actual

El terme Kakistocràcia va ser introduït pel professor de la càtedra de filosofia política de la universitat de Turin ,Michelangelo Bovero, per definir els governs de baixa qualitat, és a dir, el govern dels pitjors. En paraules del mateix Bovero, “la Kakistocràcia és la combinació de la tirania, l’oligarquia i la demagògia”.

Per altra banda ,al 1944 , Frederick M.Lumely va incorporar el concepte al dictionary of sociology,i va definir la Kakistocràcia com” el govern dels pitjors: estat de degeneració de les relacions humanes on l’organització governativa està dirigida i controlada per governants que poden ser considerats des d’ignorants fins a extorsionadors o persones sense escrúpols.

Són molts els governs que poden o han estat considerats una Kakistocràcia , però l’exemple més clar d’aquest concepte està tornant amb força a la realitat actual, té nom i cognoms propis, Donald Trump. Més enllà d’analitzar si Trump és pitjor que Clinton, o si Clinton és millor que Trump, de si un ha fet millor campanya que l’altre, ens agradi o no Trump serà el nou president dels Estats Units.

L’anomenada primera potència del món estarà liderada per una persona que ha presentat realitys de televisió, que ha arruïnat diverses empreses, que va vendre el seu cognom a entitats privades i que ha fet spots publicitaris per reconegudes marques de fast food.

Sense entrar en el judici de les actuacions i dels interessos propis de Donald Trump, el més preocupant és que, en un moment de crisi global a gairebé tots els nivells ( polític, econòmic, mediambiental, de valors, d’idees…),els EE.UU. estaran presidits per un individu que està molt lluny del nivell dels Lincoln, Kennedy, Clinton o Obama. Tot i que els governs d’aquests presidents han tingut llums i ombres , crec que amb Trump l’ombra serà contínua i la llum brillarà per la seva absència. La política és molt més que renunciar a l’Air Force One o de dubtar de si residir o no a la Casa Blanca. La política no hauria de servir per prometre murs, més bé hauria de servir per tomar els que ja existeixen.

Arribats aquí ens podem plantejar si l’Estat on vivim també pot esser considerat una Kakistocràcia i segurament trobaríem exemples clars que reforçarien la idea, però crec que hem d’anar una passa més enllà i introduir un altre concepte: Cleptocràcia.

La Cleptocràcia, a diferència de la Kakistocràcia, s’utilitza per definir l’explotació sistemàtica de les oportunitats d’enriquiment personal exercida pel govern, aquell que governa amb l’amiguisme i el gangsterisme com a bandera. Literalment es pot definir com el govern en mans dels lladres.

Per què podem considerar que en aquest Estat estam més davant una Cleptocràcia que no una Kakistocràcia?

Perquè el partit que governa actualment està multimputat i investigat per corrupció. Perquè és un partit que, en un sentit més metafòric, ha robat drets socials i serveis públics, ha aprovat brutals retallades,ha buidat la caixa de les pensions, ha rescatat bancs i autopistes hipotecant el futur de les finances públiques. Un govern que ha robat als contribuents, empitjorant la vida dels ciutadans.

Per desgràcia de tots els ciutadans ,aquest és el tipus de govern que alguns varen investir al Congrés dels Diputats. Per què alguns? Perquè òbviament era d’esperar que els diputats del partit que governa actualment votessin afirmativament pel seu candidat, però el que ja no és tan coherent, és que algun partit nou que pretenia oferir una regeneració, una altra manera de fer les coses, tot i que sigui des d’una òptica conservadora, hagi acabat cedint a les amenaces i confiant amb la paraula d’aquells que, per les seves accions, han demostrat no tenir-ne.

També dic alguns perquè per primera vegada a la història democràtica d’aquest Estat ens trobem davant un input nou, el partit que representava un projecte alternatiu i de progrés dins aquell bipartidisme que sembla romput en l’actualitat, ha vist com quinze del seus diputats han complit amb el mandat representatiu pel qual varen ser elegits a les seves respectives circumscripcions ,mentre la resta apostaven per una “abstenció tècnica”. Aquests “15” han posat la democràcia representativa i la coherència per davant de la disciplina de partit, un concepte útil i necessari a l’hora de mantenir certa estabilitat a nivell orgànic, però que perd força davant la crisi multinivell que pateix aquest Estat actualment.

I mentrestant, el quart actor,la nova força progressista ,davant un escenari on semblava que ho tenien tot a favor per ampliar i consolidar la seva posició dins l’eix ideològic de l’esquerra, està sumit en un debat intern on s’han posat damunt la taula temes tan cabdals com:el full de ruta a seguir, la renovació de lideratges, les formes… Inclús sembla que s’ha establert un procés de purgues internes per depurar l’estructura.

Tot i que sembla que la Kakistocràcia i la Cleptocràcia han guanyat terreny en l’actualitat, no s’ha de oblidar que, des del maig del 2015, comptam amb diferents governs tant a nivell municipal ,com autonòmic, com de caire insular, que han demostrat o estan demostrant que és possible governar d’una altra forma , governs que estan sustentats en el pacte i el diàleg, on diversos partits governen controlant-se mútuament per no caure en vicis típics de la Kakistocràcia o la Cleptocràcia. Tot i que, de vegades, els partits nascuts recentment es troben amb el problema de que construir un partit i esdevenir una força representativa en tan poc temps té certs riscs.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *