La burgesia, fre del feixisme

Si una cosa em sorprèn de l’anàlisi política actual és que sovint oblida els cicles de la història. El que podia haver passat a França i el que, en bona mesura, s’ha donat -amb algunes variables específiques- als Estats Units i al Regne Unit no és més que la repetició actualitzada del mateix fenomen que fa gairebé vuitanta anys conduí al món a la guerra total.

Rere una forta crisi econòmica, aquells moviments que ara englobam sota la imprecisa definició de ‘populistes’ –i que en el segle passat classificàvem com a feixistes o comunistes- creixen exponencialment, alimentats per capes de la societat malparades o simplement indignades amb la situació d’injustícia social inherent als diferents ritmes de superació de la recessió.

Els moviments populistes, suposadament d’esquerra o dreta, són, essencialment, el mateix, i les seves receptes màgiques comporten en qualsevol cas elements comuns, com l’aparició de l’autoritarisme, la restricció de les llibertats econòmiques i individuals i l’enclaustrament dins les fronteres nacionals, amb tot el que això comporta.

No és, doncs, cap sorpresa que els populistes francesos d’esquerra, representats per l’ex-socialista Mélenchon, no hagin volgut donar suport al candidat socioliberal Macron en les eleccions presidencials. El seu teòric enfrontament al neofeixisme que encarna Marine Le Pen es fonamenta sols en què ambdós tracten d’ocupar el mateix espai social, tot i que suposadament des de posicions i receptes antagòniques, que en realitat no ho són tant.

Recordem que l’agost de 1939, dies abans de l’inici de la II Guerra Mundial, el nazisme i el comunisme, Mólotov i Ribbentrop, Hitler i Stalin, tot i odiar-se profundament, i rere haver entrat en combat directe durant el conflicte civil espanyol, pactaren la distribució de l’Europa central en dos grans blocs i, de fet, ja de principi es repartiren Polònia, ocupant-la gairebé per meitats de manera ben cruenta, provocant sengles exterminis de la població autòctona i la supressió de qualsevol vestigi de la democràcia polonesa.

Sols l’atac de l’Alemanya nazi a la Unió Soviètica el juny de 1941 alterà aquell pacte de no agressió ignominiós, que trasbalsà les democràcies occidentals.

Si encara avui, inexplicablement,  el comunisme té en el món més bona premsa que el nazisme és exclusivament per haver format part del bàndol guanyador de la darrera guerra mundial, per res més. En una teòrica balança de règims criminals, els plats estarien ben equilibrats.

I en aquell terrible escenari foren les democràcies burgeses occidentals, singularment el Regne Unit de Chamberlain i Churchill i la República Francesa de Lebrun i Reynaud les que declararen i es decidiren a enfrontar una duríssima guerra contra el feixisme.

Per tant, res d’estrany té que, novament, mentre el populisme d’esquerres, hereu del comunisme totalitari, mira cap a una altra banda, sigui el centre socioliberal, l’europeisme burgès, el que hagi aturat els peus al creixement de la que podia haver estat la llavor de un nou feixisme en el vell continent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *