La conciliació, una qüestió prioritària

És, al parer de molts, un dels majors reptes als quals s’enfronta la nostra societat en el seu conjunt. Per això, la Comissió Europea va presentar ahir una (tímida) proposta que aspira a millorar la conciliació de la vida familiar i laboral. En paraules de Marianne Thyssen, comissària europea d’Ocupació i Afers Socials, “les mesures proposades busquen en particular augmentar les possibilitats que els homes assumeixin responsabilitats parentals i de cura dels fills. Això beneficiarà els nens i ajudarà a augmentar la participació de les dones en el mercat de treball”.

No podem negar que els avanços en la conciliació entre la vida laboral o professional i la personal o familiar, i en la igualtat entre dones i homes en el treballs de cura a familiars que això comporta, han estat molt associats al procés de la incorporació de la legislació de la UE a la legislació espanyola. De fet, hom podria afirmar que les polítiques específicament estatals en aquests àmbits han estat marginals i el substancial ha estat la legislació comunitària. D’aquí que no es pugui menystenir, després del protagonisme absolut de les polítiques d’austeritat, aquesta espècie de gir social de la Comissió.

No obstant, i encara que en alguns països les mesures proposades poden suposar un important avanç, som enfora dels països més avançats, que ens haurien de servir de referència a l’hora de plantejar millores en una qüestió tan important per garantir la igualtat entre homes i dones i, també, la sostenibilitat del sistema de benestar (a causa del factor demogràfic).

Els canvis legals són fonamentals per a una major coresponsabilitat en la cura dels fills, filles i altres familiars; uns canvis que haurien de ser polièdrics, tenint en compte el desigual repartiment de les càrregues familiars o el rebuig empresarial de les dones que exerceixen el seu dret a l’absència del treball per atendre a la família. Però per assolir una organització social més igualitària i humanitzada s’ha d’actuar també en les vessants educativa i cultural, provocant la ruptura dels rols tradicionals que associen la cura de llar, fills i dependents amb les dones.

Per tant, tot i reconeixent la seva complexitat, cal impulsar una política integral que trenqui amb les dinàmiques patriarcals en les tasques de cura. És imprescindible reforçar un sistema sòlid de serveis socials, amb un servei públic universal d’escoles infantils i amb uns serveis adaptats als horaris laborals, i recuperar l’embranzida del sistema d’atenció a les persones en situació de dependència.

Retornant al principi, la conciliació és un dels majors reptes als quals s’enfronta la nostra societat en el seu conjunt. Pot ser sigui aquest un àmbit en el qual calgui un Pacte Social Econòmic i Social per remoure les dificultats existents. Augmentar la despesa pública en politiques de conciliació paritària és una inversió que hauria de tenir la màxima prioritat en l’agenda política. En cas contrari, s’accentuaran les desigualtats de gènere i serà impossible escapar de les ja baixes i preocupants taxes de natalitat.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *