La crisi i la capitalització de les empreses

Originalment, la anomenada lletra de canvi fou un invent italià (genovès?) molt útil per a possibilitar el creixement del comerç a l’Europa del final de l’Edat Mitja i, desprès, del Renaixement ja que va fer possible, entre d’altres avantatges, intercanviar bens sense portar a sobre els voluminosos doblers necessaris per al seu pagament.

De ben segur que la profusió d’instruments financers per a aplaçar el pagament dels deutes ha estat una causa important en el afavoriment de l’activitat econòmica i que l’ha multiplicada fins a límits insospitats.

El desenvolupament de l’informàtica ha fet que les empreses hagin pogut obtenir liquiditat immediata una vegada feta la facturació, emetent el que es diu “rebuts al cobro” que els bancs descompten, abonen l’import a l’empresa emissora i cobren del client al seu venciment, carregant un interès per el temps en que el rebut roman emès i no pagat per el client. En el cas de que el aquest no pagui el rebut, el banc li carrega el import a l’empresa emissora i li afegeix unes despeses en concepte de “impagat”.

Per altra banda, les empreses han vingut acceptant pagarés dels seus clients a terminis superiors al 60 i 90 dies que, després han descomptat en els seus bancs, mitjançant les corresponents “Pòlisses de Fiançament” que permeten obtenir una liquiditat necessària per al seu funcionament.

En definitiva, es tracta de que els bancs concedeixen crèdits a les empreses en funció de la solvència dels seus clients i no de la seva pròpia capacitat financera.

Aquest sistema de “descompte” ha estat generalitzat de forma especial al nostre país fins al punt de que les aplicacions informàtiques foranes que s’han venut ací han hagut de programar i incorporar el que es diu “Mòdul de Cartera” que, sorprenentment per aquestes empreses de software, ha de portar un submòdul de “Gestió d’Impagats” cosa inconcebible als països anglosaxons a on el fet de no pagar un rebut es una raríssima excepció, pròpia de les companyies que es troben ja en Concurs de Creditors.

“Simili modo”, les empreses han comprat, en gran part, els seus bens i serveis utilitzant el mateix sistema basat en acceptar rebuts al cobro i firmar pagarés per a endarrerir el pagament dels bens i serveis que compren fins al màxim terme possible.

Una conseqüència derivada d’aquest finançament ha estat la possibilitat de emetre rebuts i pagarés que no estan sustentats per vendes reals i, així, obtenir recursos financers addicionals que s’han emprat per a tapar “forats” temporals de tresoreria o per fer inversions diverses. Es el que es diu “lletres de pilota”. Què passa quan, a conseqüència de la crisi, el crèdit bancari es redueix o, mes be, desapareix?

La resposta es molt senzilla: Moltíssimes empreses no disposen d’una reserva pròpia (Fons de Maniobra) per a fer front a la situació i, per tant, aviat no poden atendre els seus pagaments, per lo que, gran part d’elles, es veuen obligades a presentar Concurs de Creditors i/o Liquidació.

El professor Alvarez López, un clàssic per el seu llibre Anàlisi de Balanços, i una gran majoria d’expertes amb aquestos temes, sostenen que una Empresa típica requereix un Finançament Fixo (Capital + Reserves + Crèdits a llarg termini) de, com a mínim, el 50% del Finançament Total (Patrimoni Net + Passiu) de la Societat.

Basta pegar una ullada als comptes anuals de tantes i tantes Empreses d’aquest país (sobre tot PYMES) per adonar-se que la recomanació del professor Alvarez López no ha gaudit d’una acceptació generalitzada!

La correcta Capitalització de les Empreses es una de les assignatures pendents en aquestes contrades si es que volem “aguantar” les crisis sense produir l’altíssim nivell d’atur que, a hores d’ara, es produeix. Una altre assignatura pendent seria la d’utilitzar aquesta capitalització per a cercar noves activitats productives i nous mercats a on vendre-les sortint, així, de la endiablada dinàmica de “vendre glaçons als esquimals”.

De la mateixa manera que la introducció de la Llei d’Auditoria de Comptes de 1.988, en compliment de les Directives Europees, va possibilitar l’aflorament de gran part de l’Economia Submergida ja que els auditors externs varen anar posant de manifest la “incongruència” de molts de resultats empresarials “reforçant” la funció inspectora de la Hisenda Pública, de forma anàloga s’haurien de aprofundir i incrementar les disposicions legals tendents a fomentar la capitalització de les noves i actuals Societats de forma tal que el Sistema Bancari pagués unes altes “primes de risc” per els casos en que es concedeixi finançament a Empreses manifestament “descapitalitzades”, independentment de si venen o no “glaçons als esquimals”.

Cal, finalment, posar de manifest que els crèdits que s’han concedit a les Empreses (sobre tot a les PYMES) estaven, en gran part, garantits per hipoteques sobre immobles o be per avals personals de la propietat d’aquestes.
Doncs bé, amb la crisi, el valor i la capacitat de realització del immobles s’ha reduït fins a límits insospitats, per la qual cosa, ni les empreses ni els avalistes poden vendre els seus bens per fer front al pagament dels crèdits demanats i, a més, els avalistes han “invertit” gran part dels seus guanys en un consum desaforat i en bens de luxe (com ara iots) de molt difícil realització.

Hauria de ser un “toc d’atenció” per al Sistema Bancari ara que sembla que es tornarà a obrir l’aixeta una vegada que els actius tòxics passin al “banc dolent” i torni començar el cicle “no depressiu”. El problema de fons es que som els ciutadans els que, en gran mesura, paguem les operacions fallides dels bancs i caixes sense que els responsables i els accionistes d’aquestes institucions ho facin!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *