La data del 27s i el paper de Podemos a España

Exposaré al final de l’article perquè crec que la data de les eleccions plebiscitàries catalanes no ha de ser el 27S sinó després de les eleccions generals espanyoles. Se que a molts no els agradarà gens la proposta, però espero que al final de l’article s’entengui perquè em sembla molt important per a la societat catalana. Primer haig de parlar de Podemos.

 

Quan es valora Podemos des d’opcions independentistes, veig que sovint es fa una ganyota de disgust i se’ls vol desprestigiar, fins i tot recorrent a certa demagògia i mala fe. Té la seva lògica. Quan la proposta independentista arrassava per incompareixença d’España en el debat, ells van venir a aixecar les esperances d’una possible reconversió de l’Estat espanyol i això va fer que, molts Sí-No que estaven començant a convèncer-se cap al Sí-Sí, congelessin aquesta evolució i restessin a l’expectativa que Podemos realment pugui escombrar la casta franquista, del PP i del PSOE i fes d’Espanya un país normal, obert, no monàrquic, no nacionalista i respectuós amb les ’nacionalidades históricas’. De fet, l’auge de l’independentisme té més a veure amb el fracàs d’Espanya com un estat plurinacional, modern i respectuós, que amb un desig per se (ara ja potser sí) generalitzat de crear un estat propi. En un continent assolat per la tristesa i la crisis, la nostra terra era la única esperançada d’Europa al voltant del projecte independentista que porta implícit la construcció constitucional en ple segle XXI d’una nova manera d’organitzar-nos que permeti desbloquejar moltes coses que a Espanya no podem aconseguir.

 

Però molt sincerament, crec que és clar que Podemos no pot guanyar les properes eleccions estatals, ni les segones tampoc, i menys de la manera contundent que ells voldrien i que han fet creure a molts que aconseguiran. És impossible, en primer lloc per l’actual realitat sociològica espanyola conformada per anys de franquisme i de ’democràcia’ controlada per les elits econòmiques franquistes. I en segon lloc que, amb la irrupció merkadotècnica de Ciudadanos a tot l’Estat, arreplegant els vots que Podemos volia pescar de la dreta amb això de que no eren ni d’esquerres ni de dretes, l’’assalt a la Bastilla’ s’ha acabat. Podemos i Ciudadanos tindran força vots (tipus 10-20%), i trencaran el bipartidisme total que hi ha actualment (això ja és important), però seran el PP i el PSOE els que seguiran comptant amb entre 7 i 10 milions de vots. I és que no pots aparèixer a través de la pantalla d’una televisió i canviar les ments de les persones forjades durant anys. Si a España guanyen els partits que guanyen és perquè s’ha fet un treball llarg i profund de transmissió de valors i de fabricació d’una certa opinió pública en un marc nacionalista, conservador i despolititzat. Afortunadament molts espanyols han escapat d’aquest corsé, però aquesta massa de població encara és la que determina les majories polítiques a l’Estat.

 

La cosa està canviant i un partit com Podemos era necessari a nivell espanyol, sense entrar a valorar el partit ni si hauria de ser més així o més aixà. A molts independentistes caragirats amb Podemos els dic que, si ells fossin espanyols, estarien encantats amb l’aire fresc que Podemos pot aportar en un panorama tancat i decepcionant. Però crec que Podemos ha errat l’estratègia perquè ha plantejat tota la seva raó de ser en assaltar el poder i conquistar-lo a la primera. Això ha il·lusionat a molts que s’ho han cregut, però les evidències van deixant clar, a les eleccions andaluses o a les municipals, que tret de les grans ciutats on poden tenir més cancha, a la major part d’España no poden desplaçar de cap manera els partits hegemònics. Amb tota humilitat, respecte i ganes d’aportar, crec que la millor estratègia per a Podemos seria plantejar-se un treball pedagògic a llarg plaç. D’aquí a 15-20 anys, els que podran recollir els fruits d’un treball de Podemos en aquest sentit potser no seran ni ells, però hauran contribuït a fer emergir una necessària nova España que ara no troba sortida.

 

És com quan ERC afrontava les eleccions del 2003, amb un il·lusionant discurs de les “mans netes” i plantant cara al temible PP d’Aznar. Tenien molta força i es notava a les enquestes, però si llavors haguessin cregut que podien guanyar escombrant CiU i PSC i plantejant la independència com a possibilitat real a la societat catalana, algú s’hagués cregut que era possible, però la patacada hagués estat total. Perquè l’independentisme era molt de la gent de la ceba i, per tant, un sentiment no majoritari. En canvi, ERC es va plantejar un treball pedagògic a llarg termini, que és el que proposo per a Podemos. ERC va entrar al tripartit. Van fer públic un discurs i unes propostes. Van anar sembrant llavors aquí i allà. I al cap d’una dècada, amb la feina de la gent, és clar) i amb l’inestimable ajuda del ribot socialista i la porra del PP, clarificada diàfanament amb la mutilació d’un Estatut, ja de per si descafeïnat, ara la proposta independentista és transversal, abraçada per tot tipus de gent i d’origens, i entesa com un benefici per a tota la societat catalana i no només per a les ’essències catalanes’. I ara potser d’aquell treball, en part, d’ERC (i d’altres és clar, que per alguna cosa la CUP ha acabat tenint lloc al Parlament…), el que en sortirà beneficiat políticament potser no serà ERC mateixa, podria ser que fos CDC o la CUP. És igual. Si l’important són els projectes, no importa qui l’acabi portant a terme. En aquest sentit el treball a llarg plaç que Podemos podria fer, el podrien capitalitzar ells o algú altre, però seria el canvi que España necessita des de fa segles de colonialisme, franquisme, transició i democràcia ’atada y bien atada’… A l’Espanya que coneixem, li queden encara dècades de corda, però cal començar a construir el canvi avui…

 

Però això que exposo, molts catalans encara no ho han comprès, i pels motius que sigui (nostàlgics, familiars, de desconfiança envers la burgesia catalana, etc…) volen creure que Podemos ho aconseguirà. I aquest percentatge de gent faran falta per guanyar amb clara majoria el ’referèndum’ i tirar endavant el projecte d’emancipació social que la societat catalana està atrevint-se a somniar. I el 27S encara creuran que una España diferent és possible. En canvi, si fem les eleccions catalanes després de les eleccions espanyoles, el mapa ja estarà molt clar. Es veurà que PP i PSOE voregen els 8 milions de vots mentre que Podemos i Ciutadans exerceixen un paper complementari, i quedarà clar que això va per molt llarg. Llavors la independència de la societat catalana serà la única sortida raonable, i el resultat de les plebiscitàries serà inapel·lable.

 

Se que a alguns els farà pànic només d’escoltar la proposta d’endarrerir les plebiscitàries, perquè ’no dejes para mañana lo que puedas hacer hoy’, perquè els semblarà poc seriós canviar la data ja esbombada, perquè no saben si llavors el ’poc confiable’ Mas els acabaria traint… Però és que no es tracta de fer-les, sinó de fer-les i que el que decidim entre totes i tots sigui partint del que hi ha, de la realitat, i no partint de promeses irreals. I que el resultat no tingui la sombra del dubte de ¿què haurien votat aquells que van votar ’no’ si haguessin sabut el resultat que els esperava a les eleccions espanyoles? Si es vol fer un ’referèndum’ que ens ajudi a decidir el que ens convé, hem de vetllar perquè l’opinió de la gent, expressada a través d’ell, tingui les mínimes distorsions possibles i compti amb el major coneixement de causa.

 

I per acabar, retardar les plebiscitàries més enllà del 27S també tindria altres virtuts. Hi hauria més temps per decidir bé com cal fer les llistes o llista independentista, i no es faria com s’està fent, de pressa i corrents. I una altra virtut seria que, com que en les eleccions generals concorren els diferents plantejaments per a les polítiques estatals, seria molt clarificador comprovar que tots els partits ignoraran el malestar que Catalunya ha manifestat fins al punt de proposar la seva independència. Els partits espanyols, inclosos els nous que anuncien que governaran d’una manera diferent, seguirien amb la màxima que “del que no es parla, és com si no existís” i no farien propostes perquè Catalunya pugui sentir-se millor dins d’España. De la mateixa manera, perquè m’entengueu, com molts masclistes ignoren la realitat incòmode de les dones, i deixen sistemàticament les reivindicacions feministes fora del debat, per insensibilitat i manca d’empatia, i per pur egoisme, encara que sigui passiu. Això, posat en evidència, seria un potent “para muestra un botón” que eixamplaria la consciència que, si nosaltres no defensem la nostra societat, des de la concepció actual que té Madrid, mai ho faran.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *