La demagògia obrirà la porta a un nou autoritarisme?

Trump ha guanyat. En un recent article que vaig publicar el mes de març en aquest mateix Periscopi,  comentava que els somnis d’autoregulació dels mercats podien produir uns monstres totalitaris horribles.

Ronald Reagan també era un mediocre actor i un ignorant reconegut. Se’l mirava amb menyspreu. Va guanyar dues legislatures consecutives. Però darrere d’aquesta imatge insubstancial i superficial hi havia dues estratègies de consideració de l’establiment econòmic, amb vocació d’incidència a nivell mundial. L’escola de Chicago i l’impuls de les teories del neoliberalisme i el projecte de la guerra de les galàxies. Amb la carrera armamentística amb la Unió Soviètica, indirectament es va propiciar la revolució tecnològica i de canvi del model de producció, quan finalment arribaren a la societat civil molts dels avanços que prèviament s’aplicaren a la investigació i a la producció d’armament prou sofisticat. Tot això, amb un grau d’endeutament públic extraordinari. L’escola de Chicago mirava cap a l’altre costat amb aquest tema.

Dues estratègies que varen triomfar. I que ja veim les seves conseqüències. Un món amb una bombolla financera cada vegada més gran i perillosa. Amb una accentuació de les desigualtats. Un planeta amb risc d’infart ecològic. Un seguit d’estat fallits a zones estratègiques i productores de matèries primeres. Una internacionalització del terrorisme. Una sensació cada vegada més estesa de que el sòl de les certeses que ens donen seguretat, és cada cop més inestable. El desmantellament progressiu de l’estat del benestar i del model social europeu. Una pèrdua continuada de qualitat democràtica. I la minoria oligàrquica mundial molt més enriquida.

Hi ha una estratègia global de qualque lobby econòmic reconegut darrera Donald Trump? El que estaven clars eren els qui havia al darrera de Hilary Clinton i les seves estratègies. Les finances de Wall Street, la Trilateral, la recerca de la hegemonia dels EEUU dintre d’una estratègia compartida de multilateralitat, la globalització de les regles econòmiques amb els tractats comercials i d’inversions de “nova generació” (TTIP, TISA, TPP…), la intervenció militar compartida…

I al darrere de Donald Trump, què hi ha? Un il·luminat que ha sabut augmentar el seu ego amb les pors i les necessitats de seguretat de la gent? El milionari antisistema? L’ignorant orgullós de poder menysprear a les elits intel·lectuals? L’agosarat amb els recursos propis suficients per intentar crear un nou discurs polític, a partir del llenguatge planer i barroer? Darrere la faramalla de valors, paraules, grolleria, supèrbia i culte a l’autoestima del sentiment nord-americà, què hi ha del discurs econòmic? Si com molta gent sospita tan sols hi ha nacionalisme econòmic de curta volada, com gestionarà la globalitat de la crisi que s’albira i de la que encara no s’ha sortit des de el 2008?

Si Trump no té projecte econòmic es posarà a les ordres dels que si en tenen. Record el llibre del geògraf Ramón Fernandez Durán La Quiebra del Capitalismo Global: 2000­-2030. Preparándonos para el comienzo del colapso de la Civilización Industrial. i les seves prediccions sobre el model de l’imperialisme en l’època de l’esgotament del petroli. Pronosticava un increment de les pugnes internes, l’absència d’una governança global, i una pujada perillosa de l’agressivitat i del risc de conflicte militar entre les principals potències pel control de les matèries primeres cada cop més escasses. Darrera el seu nacionalisme s’amaga una voluntat de nou autoritarisme i d’imposar a la brava les nord-americanes regles de joc internacional? Serà un nou àrbitre per a unes noves regles d’harmonització dels interessos dels lobbys nord-americans? O serà un perillós aventurer que agafa el timó d’una nació sense tenir ni idea del que comporta?

Trump ha sabut aconseguir una victòria política amb una demagògia sense complexes. A les eleccions hi ha que parlar dels pobres i de les promeses perquè deixin de ser-ho. Després de la victòria ha promès que aconseguirà que cada nord-americà pugui complir els seus somnis. I la primera passa per aconseguir-ho serà dir que cal fer més rics als rics (sector a on s’hi troba ben assentat el nou president), per suposadament, fer menys pobres als pobres. Trump amb aquest sentit no és massa diferent de Clinton. És menys cínic. Planteja la batalla en el sí dels mateixos pobres. Combatre als immigrants il·legals és mes senzill que plantejar reformes fiscals i més serveis públics. Sempre hi ha un bon grapat de gent disposada a afanyar una part del pastis, si pensen que tan sols hi ha que allargar la ma per agafar-lo. Els bons demagogs saben vendre bé aquest tipus d’il·lusió. Fins i tot demostren que es poden guanyar eleccions. Ara constatarem el que suposa el seu govern.

També un motiu de nova reflexió per a l’esquerra. A l’article abans esmentat i escrit el mes de març, acabava amb la següent reflexió: “ Donald Trump ja no és el milionari excèntric que és pugui ridiculitzar amb condescendència. Com en Ronald Reagan, pot arribar a ser president dels Estats Units. Poca broma! Sentir els trons de la tempesta aparentment llunyans, no ens eximeix de prendre ja les mesures de prevenció necessàries al lloc a on estam. Un repte extraordinari per a l’esquerra. Intentar esser més analítica, rigorosa, militant, transversal i generosa que mai! Entre tots i totes depèn que sia possible.”

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *