La democràcia i altres històries…

L’Espanya del 78 és un sistema social, cultural i polític que ens ha permès durant els darrers 40 anys gaudir d’un període únic de prosperitat econòmica i estabilitat política. Emperò, el fet de disposar d’eleccions lliures no implica necessàriament viure a una societat plenament democràtica. Així, existeixen diferents perills, com el populisme, la utilització de les majories per anar en contra de les minories, la burocratització del sistema, o els perills de caure en una oligarquia, una plutocràcia, una cleptocràcia, una oclocràcia, el nepotisme o més recentment, en una “platocràcia” (de plató televisiu). En aquesta línia, en els darrers anys ha pres força la preocupació per la partitocràcia entesa com la burocratització dels aparells dels partits, on les oligarquies partidistes assumeixen la sobirania efectiva, segrestant al partit i als seus representats, i per extensió, a la sobirania nacional.

Altres perills que, el dia d’avui podem trobar a la democràcia a Balears poden ser la desafecció política i el desinterès per l’actualitat balear (el 82,7% dels enquestats segons GADESO tenien un interès baix o nul per la política balear ara fa dos anys). Com podem, doncs, esperar que hi hagi una correlació entre la feina ben feta d’oposició o de govern i l’augment substantiu en el nombre de vots, si a ningú li interessa allò que passa?

Altra mancança, a parer meu, és l’empobriment de les classes mitjanes, que no només són els que fonamenten econòmicament la democràcia social mitjançant els seus imposts, sinó que també li donen el seu sentit de ser després dels pactes socials de postguerra de mitjans del segle passat. Emperò, no només és el seu empobriment, a parer meu, un problema per a la nostra democràcia, sinó també la seva pèrdua de referencialitat: la gent ja no vol formar part d’una classe mitjana culta, fruit de la cultura de l’esforç, amb estabilitat laboral, pròspera i compromesa amb la seva realitat (malgrat que no tinc del tot clar que la societat balear s’hagi emmirallat alguna vegada en les classes mitjanes). La societat Balear prefereix emmirallar-se amb famosos com Belen Esteban, Messi o Rafa Nadal, somiar pegar un “pelotasso” –abans, urbanístic- i viure de rendes com bona part de l’oligarquia econòmica del país. En aquest sentit, Anton Costas a La Vanguardia (28/05/2015) afirmava: “La existencia de una clase media amplia es un requisito esencial para la existència y buen funcionamiento de la democracia. ¡Pruebe a buscar un país con un sistema democrático estable en el que no exista una amplia clase media! No lo encontrará. Allí donde no existe ese componente social, la democracia es débil e inestable y los regímenes políticos acostumbran a ser autoritarios, caudillistas o elitistas. Una clase media activa, con capacidad para ejercer su voz frente al deterioro de las cosas, es también fundamental para el buen funcionamiento de los servicios públicos de un Estado moderno. Servicios que, como la educación, la sanidad, los seguros de desempleo o un sistema público de pensiones, son esenciales para garantizar la igualdad de oportunidades –el ascensor social- y para cubrir los riesgos de una economía de mercado, riesgos que las personas no pueden cubrir por sí mismas. Ese vínculo entre clases medias, democracia y oportunidades apareció en Europa en el periodo de entreguerras mundiales del siglo pasado. Con anterioridad, las democrac as eran censitarias, elitistas. Ancladas en sus privilegios de clase y en la acumulación de riqueza que se produjo en la época llamada gilded age o belle époque, entre 1870 y 1914, esas élites no supieron ver que la creciente desigualdad de principios del siglo XX era una amenaza para el orden político y social.”

D’igual forma, crec que el desplaçament del centre del debat polític d’alguns agents socials –activistes culturals, sectors catalanistes, ecologistes, moviments socials associats al centre-esquerra- únicament perquè són massa molests per al poder, perquè són massa progressistes i nacionalistes, és un acte d’irresponsabilitat per part dels nostres governants elegits democràticament. M’explicaré, el dia d’avui, tot i no ser representatives del fet de sentir d’una part de la societat, són aquestes organitzacions (entitats com el GOB o l’OCB) gairebé les úniques que treballen activament en defensa de la democràcia, promovent els seus valors. D’aquesta manera, tot i no ser “de la corda del poder”, els nostres governants haurien d’entendre que els moviments socials més crítics són, en essència, allò que justifica activament l’existència del sistema democràtic i, per extensió, allò que legitima als nostres representants com alguna cosa més que el mal menor d’un sistema polític deficient.

La Fundación Alternativas avalua cada any des del 2008 la qualitat democràtica espanyola. Així, any rere any s’assoleixen resultats deficients, considerant que, si bé el sistema institucional és l’adequat, garant de la convivència entre grups socials i territoris, les mancances democràtiques es trobaven sobretot en les pràctiques dels actors socials (ciutadans, partits, mitjans de comunicació, empresaris, associacions, oposició, govern).

Aquests informes han enumerat una sèrie de problemàtiques constants, com la falta d’independència del poder polític respecte del poder econòmic i els grups de pressió (generant corrupció), la falta d’independència dels mitjans de comunicació respecte al poder econòmic i polític; una societat poc participativa, on existeix una falta de cultura democràtica i de mecanismes institucionals de participació i la falta de cooperació entre els distints nivells de l’administració (govern central, autonòmic, local) i més recentment, la cessió de sobirania per satisfer les demandes dels mercats internacionals i les institucions europees. (Citar informes a la bibliografia).

Tinguem aquestes mancances presents, perquè només així, podrem millorar el nostre país.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *