La democràcia segons Puigdemont

Si una cosa posà de manifest la compareixença de Carles Puigdemont ahir a Madrid fou que l’independentisme juga amb la ignorància per a construir un discurs al voltant de conceptes grandiloqüents dels quals en fa la seva peculiar interpretació, forçant la semàntica.

El darrer mantra que fan servir és això tan recurrent i fàcil de “no ens deixen votar” o allò de què la celebració d’un referèndum en els termes que imposa -com a condició innegociable- el sobiranisme és una qüestió “de democràcia”, el que sensu contrario significa que, a qui s’hi oposi, serà prou senzill enquadrar-lo com a anti-demòcrata.

Tota aquesta construcció discursiva es fonamenta, òbviament, en mentides, en mitges veritats i en greus incoherències.

Perquè, més enllà de constatar que es fan malabars per a sortejar el fet inqüestionable que el plantejament és obertament contrari a la legalitat constitucional vigent, aprovada aclaparadorament pels ciutadans de Catalunya, no cal ni tan sols haver d’al·ludir a això per a esbaldregar la rondaia independentista.

En essència, qui nega el dret a votar a altres és el senyor Puigdemont a mi (i a la resta de ciutadans d’un part molt significativa de la seva nació sobirana), i no a l’inrevés.

Com a punt de partida, i sense qüestionar-los ni mica, anem als pressuposts històrics i socials del moviment sobiranista i del nacionalisme català en general. Cap dels seus dirigents podrà negar que la nació, entesa com la suma dels territoris de parla, arrels culturals i demogràfiques catalanes, és a dir, els anomenats Països Catalans, és -o hauria de ser- el subjecte sobirà. Aleshores, per què l’independentisme fracciona la seva pròpia nació i nega els drets democràtics més elementals a més de sis milions de ciutadans del País Valencià i les Illes Balears per tal de decidir si accepten que una part de la seva pròpia nació s’escindeixi?

Per què l’independentisme català atorga l’exclusivitat de la sobirania nacional als 7’5 milions d’habitants del Principat? (a aquells d’aquests que estiguin en ús dels seus drets, és clar)

La resposta és senzilla: Perquè, si no ho fan així, no els surten els números. Potser, en el seu conjunt, els ciutadans dels territoris de la nació històrica catalana s’estimen més romandre junts dins un sol estat -l’espanyol- i tractar d’enfortir-se mútuament abans que repetir els disbarat de 1659, quan el Tractat dels Pirineus, que posà fi a la Guerra dels Trenta Anys, arrabassà allò que ara coneixem com la Catalunya Nord per integrar-la a la força dins l’estat francès. Com és sabut, França és un estat profundament centralista i repressor de qualsevol element d’identitat nacional que potencialment pugui qüestionar la unitat de la nació francesa. Res a veure amb l’estat espanyol.

Potser, també, el camí seguit al llarg de segles juntament amb la resta dels pobles amb els qui conformam Espanya hagi estat farcit d’episodis lamentables,  injustícies i desencontres, però, alhora, de mescladissa de sangs, cultures, gestes i llaços sentimentals molt valuosos. Potser, realment, hem arribat a conformar una nova nació, sens dubte amb defectes i desequilibris, però construint i sumant, no dividint.

Potser aquella societat del segle XVIII -allà on sembla que vol tornar el sobiranisme- no tengui res a veure amb la d’avui en dia, com demostren els estudis demogràfics.

Per tot això i molt més, consider que tenc tot el dret del món a votar i decidir si una part de la meva nació s’ha de separar, i si per a mi, i per a tots els ciutadans de les Illes o del País Valencià, Barcelona -la ciutat en la que he viscut més temps després de Palma- ha de passar a ser la capital d’un territori estranger, d’una nació fronterera. I aquest dret fonamental el me neguen sistemàticament i de forma taxativa el senyor Puigdemont i tots els sobiranistes catalans.

El lector observarà que no he fet servir ni un sol argument legal, ni he parlat de la dicotomia entre nacions històriques i nació sobirana -esquema implícit dins la Constitució espanyola. No cal. Sols amb els propis arguments de l’independentisme n’hi ha prou per a combatre-lo, perquè la mentida té les cames molt curtes.

Un comentari a “La democràcia segons Puigdemont

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *