La desigualtat que es vol amagar

Llegint els titulars dels darrers dies, hom podria concloure que el Congrés dels Diputats li està posant les coses difícils al govern en minoria de Mariano Rajoy (la reforma educativa, la llei que pretén regular el problema dels treballadors subcontractats, la llei mordassa…), que es veurà obligat a cedir en moltes de les seves polítiques. No obstant, en qüestions cabdals referides a l’economia i el treball, ha quedat ben clar que no pensen modificar gens ni mica el full de ruta marcat: el pacte amb C’s i el nomenament del mateix equip ministerial en aquestes matèries ho palesa amb claredat.

Per tant, continuarem en la senda de les “imprescindibles reformes” per superar la “terrible herència” que vàrem rebre tots d’una crisi que ja s¡està superant i, sobretot, de la irresponsabilitat dels anteriors responsables per fer-hi front com pertocava. La recuperació ha arribat per quedar-se, diuen, i Espanya ha deixat de ser una font de preocupació per a Europa per esdevenir un país exemplar a l’hora de superar dificultats. Malgrat tot, no podem estar satisfets, doncs encara queda molta feina a fer per aconseguir que el creixement registrat arribi a tots i cada un dels espanyols.

I aquí rau, precisament, el problema i la fal·làcia que s’amaga darrera aquesta recuperació i del missatge que es llança des del govern central, basant-se en les xifres que el recolzen (PIB, reducció de l’atur registrat, etcètera). La gran pregunta és per què s’obvien altres evidències que reflecteixen molt millor la terrible situació de milions de famílies, com ara que la desigualtat ha assolit a l’estat espanyol cotes inimaginables fa uns anys (de fet, és un dels països europeus on més s’ha incrementat), o que el nombre de vegades que la renda del 10% de la població més rica és superior a la renda del 10% més pobre s’ha multiplicat durant els anys de crisi, consolidant una desigualtat que des de l’executiu s’entesten en negar; o relegant a un segon pla l’indicador AROPE (At Risk Of Poverty or social Exclusion), que mostra una clara tendència ascendent a l’estat espanyol i que situa a quasi un terç de la població espanyola en una situació real de risc de pobresa o exclusió social.

Queda clar, doncs, que la realitat de molts xoca amb l’optimisme d’una minoria. A més, encara que s’acceptàs la premissa del creixement beneficiós per a tots, aquesta reactivació està consolidant una societat fortament dualitzada, com es pot comprovar, per exemple, amb les dades que publica l’Institut Nacional d’Estadística. Amb una contínua precarització dels llocs de feina (temporalitat, subocupació, inseguretat…) i amb una baixada del poder adquisitiu dels treballadors (que afecta directament a la demanda agregada), cal demanar-se, és realment aquesta, la recuperació que volem?

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *