La diplomàcia espanyola i el futbol

Ja se sap que la principal preocupació de l’actual diplomàcia espanyola, és bloquejar amb tots els mitjans que faci falta, que és pugui conèixer internacionalment el procés sobiranista català. Intenta impedir les presentacions de les polítiques catalanes en els fòrums de la UE. Quan no ho pot impedir intenta boicotejar-les, fent passar per periodistes a personal de les ambaixades. O fent el buit al propi president de la Generalitat, quan fa una conferència a Madrid, malgrat no aconsegueixi que els ambaixadors d’altres països de la UE, sí que vagin a escoltar-lo.

Un dels fronts als que s’han dedicat per la importància simbòlica que suposa, és al relatiu al món de les seleccions de futbol. Espanya va apostar molt fort perquè no es permetés per part de la FIFA, reconèixer la capacitat per competir de la selecció de Gibraltar. L’argumentació és la tradicional. Gibraltar és una colònia. Forma part del territori espanyol. La seva sobirania és una qüestió a dirimir entre la potencia colonitzadora, el Regne Unit i el Regne d’Espanya. El dret d’autodeterminació dels gibraltarencs ni s’ha de prendre com a consideració. Per tan com a territori colonial del Regne Unit, no pot tenir dret a gaudir d’una selecció nacional de futbol.

L’altra front futbolístic obert, és l’oposició espanyola al reconeixement internacional de la República de Kosovo, i per tant a no reconèixer el seu dret a tenir selecció nacional de futbol en competició oficial. Espanya considera que Kosovo és una república sorgida d’un referèndum unilateral dels kosovars, i com que Sèrbia com a territori originari no està d’acord amb el mateix, perquè considera que sols el territori serbi en la seva globalitat, és el que pot decidir sobre el contingut i la validesa d’una hipotètica consulta, Espanya li fa costat. Espanya fa del cas kosovar una analogia amb el fet català, i tem com el dimoni un possible efecte contagiós, que obri la porta al reconeixement internacional de que el poble català pot tenir dret a l’autodeterminació.

Tan a Gibraltar com a Kosovo, la posició d’Espanya a la FIFA no ha estat presa des de un punt de vista futbolístic, sinó clarament polític. Oposar-se a reconèixer a unes seleccions, que és presenten com a sobiranes, amb l’aval d’haver exercit el seu dret a l’autodeterminació. Espanya juga contra Gibraltar i Kosovo, amb la mirada posada amb Catalunya. No interessa reconèixer el dret d’autodeterminació dels pobles, quan aquest s’ha d’exercitar en el camp propi.

En aquests moments tan Gibraltar com Kosovo, ja juguen en les fases classificatòries europees per anar al mundial de futbol de 2018. Això sí, Espanya va aconseguir una compensació no sé si més humiliant, que la pròpia decisió de la FIFA d’admetre com a component de ple dret a la selecció de Gibraltar. La FIFA va acceptar que Espanya no es pogués confrontar directament a Gibraltar, per evitar possibles situacions molestes. Gibraltar juga els seus partits com a local a la ciutat portuguesa de Faro, ja que el Penyal no compta amb camps homologats per jugar internacionalment.

La diplomàcia espanyola no sap llegir el que passa a Europa? No han estat les posicions de defensa de la Gran Sèrbia, les que han ajudat a enfonsar el projecte iugoslau i afeblit posteriorment a la pròpia Sèrbia? No veuen que les Illes Fèroe tenen una selecció de futbol pròpia malgrat pertanyen a Dinamarca? O que el Regne Unit no competeix com a tal i tenen les seleccions de Anglaterra, Escòcia, Gales, Irlanda del Nord, i ara a sobre Gibraltar? O el ridícul de presumir de la suposada unitat de la nació espanyola, quan ni tan sols es capaç de tenir una lletra per poder cantar l’himne? O fer pressions perquè la UEFA consideri l’estelada com un símbol que incita a l’odi i a la violència i que no pugui ser exhibida en un camp de futbol?

Després d’aquests dos gols en contra, la diplomàcia espanyola demostra que segueix jugant com la selecció amb temps del franquisme. Molt de presumir de la «furia española» i molt magres resultats. Molta testosterona i molt poc cervell. Curiosament els millors èxits de la selecció espanyola de futbol han vingut quan ha tingut seleccionadors que en lloc de fer anticatalanisme barat, han agafat la base i l’estil del Barça com a fonaments de la selecció. Han fomentat el diàleg i el consens entre els futbolistes per aconseguir un objectiu comú. Massa difícil d’entendre pels patrioters del mal anomenat «bloc constitucional». Els que encara es miren solament en el mirall deformat d’una suposada Espanya uninacional.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *