La discreció i la mentida

Hi ha una subtil diferència entre les reunions discretes, les que es mantenen a tots els nivells per debatre, discutir o dialogar sobre determinades qüestions, i les mentires flagrants, les que ens conten cada dia i, el que és pitjor, que acceptam com a part substancial del joc polític, com si fossin inevitables o, com a poc, un mal menor necessari en aquesta democràcia nostra.

No es tracta de si Mariano Rajoy i Carles Puigdemont es varen reunir o no el passat gener a la Moncloa o de si l’agenda dels presidents ha de ser totalment pública (tenc una opinió clara en aquest sentit), sinó de la facilitat amb què amollen les seves mentides i, sobretot, del lamentable costum que hem adquirit de considerar-les un element més de la quotidianeïtat política. La mentida és un insult a la ciutadania i un atac als pilars fonamentals d’un sistema que els propis mentiders diuen defensar. És igual si ens referim a la reunió Rajoy-Puigdemont insistentment negada, als salaris dels treballadors (que no están bajando en España, señoría) o a la possibilitat d’integrar-se en la candidatura de José Ramón Bauzá (Aina Aguiló m’ho va reiterar un bon parell de pics en una conversa informal fa una setmana: és absolutament impossible que jo accepti anar amb en Bauzá).

La mentida (o la post-veritat, un intent barroer de disfressar-la) és ja part del paisatge, i la utilitzen indistintament tots els nostres representants sense que tengui cap tipus de conseqüència o assumpció de responsabilitats. I a sobre ens prenen a tots per imbècils, dient discreció al que no és més que una negació de la realitat. I potser ens ho mereixem, vist el poc que ens importa.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *