La finezza i la Molt Honorable

El vaig sentir quan, utilitzant l’expressiu terme inventat per l’immensurable Forges per a referir-se a un entrepà de dimensió considerable, deia: “Anava pel carrer i, de sobte, me la trobo cruspint-se un bocata“.

I continuava “Confés que la visió colpí qualque part de les meves fibres sensibles, que si bé s’escandalitzen amb els horrors cada pic més extrems de la injustícia, la pobresa o la guerra, també responen a qüestions més insignificants -menys sagnants, vull dir- del dia a dia; aquestes d’anar per casa en temps de pau relativa, com són la bellesa, l’harmonia o el bon gust”.

Potser pensaran que qui pronunciava aquestes paraules devia ser un progre-fava, la qual cosa des d’ara mateix nego, perquè era del tipus que més d’una vegada havia confessat no avergonyir-se, tot i patir de les contradiccions pertinents, per sentir-se més proper, per edat, cultura i biografia, a la tribu urbana -deia tribu i no classe- que, en aquells finals dels seixanta del segle passat, el periodista Joan de Sagarra batià com a gauche divine.

Per cert, que de divina no en tenia res, ja que no era massa creient, i d’esquerra, el que se’n diu esquerra, doncs en tenia alguna cosa, però confusa o mal articulada. Això sí, es palesava que no era de dretes. Es tractava més aviat un moviment transversal, una aliança espontània de diverses sensibilitats progressistes contra la dictadura, en la que hi cabien tant en Raimon, en Serrat o la Guillermina Motta. En Terenci Moix, n’Esther Tusquets, la Colita o el catedràtic Eugeni Trias; el Perich i l’Oriol Bohigas, Josep Maria Carandell o José María Goytisolo, i tants altres etcèteres. Però la bona voluntat hi era i, sobretot, molta fam de democràcia i de cultura.

Ja que hi som, posem-hi un altre per cert: res a veure aquella nomenada gauche divine amb el significat d’una altra gauche, la gauche Kaviar que és el terme que utilitzaren els francesos per bescantar i menysprear a François Mitterrand, quan denunciaven que per ser socialista s’havia de dur una vida austera o renunciar a certes comoditats que s’allunyaven d’una visió idealitzada del que devia ser, ignorants que els grans canvis socials s’han produït per la il·luminació de l’educada intel·ligència burgesa, començant pel jueu benestant Karl Marx; i que, tal com es pot ostentar riquesa, també hi ha qui malda per fer-ne, de la pobresa, ostentació.

Pel context de la conversa vaig poder col·legir que la diletant del bocata es referia a la nostra Molt Honorable Presidenta del Parlament.

La veritat és que, afectat per alguna inclinació cap a la pregnància i les bones formes, no vaig poder evitar imaginar aquell rostre de delit de l’esmentada mentre esbocinava l’entrepà transformant-lo en sobrepès. Només que no se’m dibuixava la imatge d’un entrepà de farina i cosa, ni el sobrepès es referia al cos físic de la Molt Honorable que té dret de manegar-lo i guarnir-lo com li vengui en gana, literalment parlant.

El bocata era el parlament sencer i el cos era el del càrrec que ve ostentat fins ara.

Manca de contenció correlativa a aquella manca finezza, que potser diria Giulio Andreotti; i alguna cosa més, vaig pensar mentre cavil·lava sobre l’etapa oral -referida a l’evolució general de l’erotisme infantil- que ens mostrava tan bé Freud, un altre burgès jueu revolucionari. Una etapa pregenital on la pulsió a incorporar enrevolta la zona de la boca, fins al punt que s’ha dit enginyosament que el món és una realitat que pot ser xuclada i deglutida.

Vaig fantasiejar amb la idea que a mesura que aquella dona es dedicava a engolir-se 70.000 calories en forma d’eurets, volant sobre una gavina que feia el paper de granera de bruixa, mentre proclamava que se sentia d’allò més bé, “estic molt bé”, “estic perfectament”, anava engrossint la figura fins a ocupar tant d’espai del parlament que només hi cabia ella.

La qual cosa només podia acabar primer en empatx, i després en diarrea.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *