La fiscal i la mirada

Ho vaig poder veure i sentir al telediari del dimarts al migdia. Ana Magaldi, fiscal en cap de Barcelona, declarava estorada que va esser escridassada a la sortida de la sessió del judici contra Artur Mas i altres membres del seu anterior equip de govern.

Intent reproduir la literalitat de les seves paraules…” Al oirlo pensé en salir por la otra puerta. Pero no, bajé de forma pausada i estirada, pensando que representaba al estado de derecho. Me dijeron feixista-fascista; vete’n a la merda-vete a la mierda; vete’n de Catalunya-vete de Catalunya…I especialmente me fijé en la mirada de un chico, nunca había visto tanto odio en una mirada, y mira que he tratado con todo tipo de delincuentes…Temí por mi integridad física, creí que me soltaría una colleja”…Finalment sembla que s’atracà un mosso d’esquadra i no hi va haver cap tipus d’incident. Ara sembla que vol cercar en les càmeres de vigilància a tots els responsables i procedir a la denúncia dels autors de tan escandalosos esvalots.

Me va estranyar l’èmfasi en la mirada del jove i la seva peculiar visió interpretativa de la mateixa. Com a suposada bona professional del dret, va remarcar els fets dels crits, en català i traducció immediata al castellà, ja que eren prou difícils d’entendre als territoris oficialment monolingües de l’estat espanyol. Però com és pot interpretar judicialment una mirada? Quin tipus de delinqüent podria ser aquest jove, que transmetia aquest odi tan descomunal, mai vist a cap violador, assassí, lladre, pederasta, polític corrupte, psicòpata… dels que ella mateixa hagi pogut acusar?

D’entrada vaig pensar que a Ana Magaldi li quedava una mica de la ingenuïtat i de la justificació metafísica que expliquen alguns teòrics del dret. Les lleis són les lleis i el que cal és simplement aplicar-les. Tota pressió externa és espúria. Els fiscals i jutges són uns representants sempre neutrals i mai contaminats per cap pressió política ni grups de pressió. Fins i tot és podria pensar que el desideràtum ideal pel dia de demà, seria tenir uns robots perfectament programats, que sense jutges, fiscals i advocats, aplicarien les lleis des de la suposada i ansiada neutralitat perfecta.

Però Ana Magaldi no va voler fer tan sols una feina “professional”. A l’afronta dels crits, és va veure oblidada a defensar l’estat de dret. Tal com una versió moderna de l’Agustina de Aragón, ella sola no és doblegà enfront a les turbes separatistes. Baixà l’escala perquè ella es veié com una baula més de l’estat de dret espanyol. Una baula més transcendent que la seva pròpia i humil persona.

I per aquí me quadra el sentit de la interpretació de la fiscal, respecte a la mirada del jove independentista. Fins ara ella mirava als altres com a fiscal. I ara els mirava com el representant de l’estat de dret espanyol. El vertader, l’únic possible, el del tot inqüestionable. I la feredat que li va provocar aquella mirada és comprensible. No la mirava com a tal representant de l’estat, tan sols un jove més o manco eixelebrat de més o manco anys. La mirava el ressentiment col·lectiu d’un poble fart d’abusos, incomprensions, espoliacions i autoritarismes d’un govern central. La mirava la ràbia d’un poble que vol decidir democràticament el seu futur, i que li diuen que no pot fer-ho perquè ja forma part d’un altra poble més gran. La mirava la indignació de la majoria de la societat catalana, per portar a la Sala als que han estat els seus governants, pel fet de realitzar una consulta amb contingut polític, però sense cap conseqüència de tipus jurídic.

Tal volta la señora Magaldi creu que podrà apartar la feredat produïda per aquella mirada amb càmeres de vigilància, guardes de seguretat, querelles i sentències del tribunal Constitucional. També ho creuen els partits unionistes de l’estat espanyol. Veuen la palla de l’odi en l’ull aliè, i no veuen la biga de l’altivesa i menyspreu que traspua la seva.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *