La foto del CIS

Com sempre advertim, a l’hora de llegir i interpretar els resultats de qualsevol enquesta cal, primer de tot, emmarcar-la, dotar-la d’un context; després, no quedar-se amb el titular fàcil i analitzar amb serietat les dades que ens ofereix; per últim, s’ha de ser completament conscient que aquesta eina demoscòpica (ara per ara, la millor, o la menys dolenta, per copsar l’opinió ciutadana) no aspira a ser una bola de cristall, sinó oferir una foto d’un determinat moment i, el que és més important, ressaltar les tendències que es registren envers una o una altra qüestió.

Dit això, s’ha de destacar que el treball de camp del darrer baròmetre del CIS es va desenvolupar a començaments d’octubre, quan aquell estrambòtic Comitè Federal acabà amb la defenestració de Pedro Sánchez però abans que la gestora presidida per Javier Fernández però controlada per Susana Díaz consumàs definitivament l’abstenció que facilitaria la presidència de Mariano Rajoy. Això, si tenim en compte que una immensa majoria dels votants socialistes preferia unes terceres eleccions a la investidura del líder popular, significa que la rellevant caiguda del PSOE en intenció de vot pot no haver tocat fons, el que podria conduir a la temuda pasokització.

Però més enllà del daltabaix dels socialistes (titular fàcil), ens trobam amb un Unidos Podemos incapaç d’atreure els votants desencantats amb el partit de la rosa, que majoritàriament es situen en els llimbs de la indecisió i l’abstenció. Si hi sumam el rebuig que genera la formació morada fora del seu arc electoral i la mala valoració de Pablo Iglesias (només superat pel president del Govern), hom pot concloure que l’estratègia seguida (tensar la corda, polaritzar…) no és precisament la més adequada si aspiren a ser una alternativa viable de govern. Un cop més, les tesis d’Íñigo Errejón, molt més pragmàtic que el seu company de files, es demostren més encertades.

A l’altra banda de l’espectre, el Partit Popular rendibilitza la seva tàctica i manté la tendència a l’alça que ja auguraven alguns sondejos, fonamentalment pescant en el calador de l’abstenció, però també es comença a intuir un retorn de l’electorat que havia mudat al taronja, el que, si es confirma, pot ser una molt mala notícia per a Ciutadans, que corr un risc seriós de esdevenir irrellevant. El joc d’aliances i equilibris de la formació d’Albert Rivera durant la legislatura que ara comença serà clau per conjurar aquesta corba descendent o, ben al contrari, per acabar diluint-se dins el blau popular.

I tot això en un escenari de forta desafecció política en el que la dreta sembla haver passat la penitència pels casos de corrupció i l’esquerra segueix dividida entre un partit que es desfà (a què esperen per convocar el Congrés?) i un altre incapaç de definir-se. En definitiva, un camí per a Mariano Rajoy molt més planer que no es pensava fa just un mes.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *