La legalitat com a únic i absurd argument polític

Les realitats polítiques sempre són canviants. Les legalitats són sempre estàtiques. Les constitucions obertes preveuen que les legalitats puguin esser permeables als canvis i els facilitin. Les constitucions rígides pretenen reproduir la legalitat pactada per molt de temps. Les constitucions obertes reflecteixen unes societats democràtiques i pragmàtiques. Les constitucions rígides demostren societats amb por als canvis, i que massa sovint confonen legalitat amb estabilitat. Normalment la història de les revolucions demostra que solen produir-se en els estats que més rígids es mostren a fer les reformes que es reclamen.

La Constitució espanyola de any 1978 va resultar força rígida, perquè en el rerefons de la seva negociació hi havia el xantatge de l’exèrcit, com a expressió avançada del franquisme realment existent, una majoria conversadora a les Corts Constituents i una oposició democràtica dividida, amb un PSOE més preocupat d’afeblir a la seva esquerra comunista en la negociació i de consolidar la seva posició com alternància de poder. Fins i tot en aquells moments una certa rigidesa pareixia justificable, per la por que feien els aires d’involució que traspuaven els que s’anomenaven els poders fàctics i les fortes pressions que exercien per rebaixar els termes més progressistes que s’havia aconseguit introduir.

Avui, a 37 anys de la seva aprovació, la rigidesa constitucional s’ha convertit amb un argolla que està ofegant la convivència democràtica del conjunt de l’estat. Òbviament la culpa no és tan sols del continguts i la lletra del text constitucional. Els responsables són els canvis socials i polítics ocorreguts a tot l’estat i especialment, però no solament, a Catalunya, que han fet que la legalitat constitucional hagi quedat desfasada per garantir la correcta convivència democràtica. A Canadà les forces polítiques i el seu Tribunal Constitucional, el mateix que al Regne Unit, varen tenir el prou sentit comú per interpretar de manera flexible la Constitució i permetre la consulta democràtica sobre si Quebec és volia independitzar del Canadà o Escòcia del Regne Unit. Varen saber convertir un conflicte aparentment irresoluble, amb un aprofundiment de la vida democràtica, a on totes les parts acceptaren les regles del joc i els resultats obtinguts.

El PP a partir d’Aznar i fins ara mateix, ha fet una lectura involutiva de la rigidesa constitucional. Amb la complicitat d’un Tribunal Constitucional convertit oportunament amb un Sanedrí majestàtic, que agafa els texts com les taules de la Llei de Moisès, i com ell, les llança amb autoritat i càstig cap als dissidents. El PP amb la seva política involutiva i neo-centralista ha recuperat la retòrica nacionalista espanyola uniformitzadora com l’espina dorsal del seu discurs ideològic, amb una voluntat manifesta de confrontació amb els que anomenen «nacionalismes insolidaris». I aquesta política els la que està enverinant la convivència democràtica a tot l’estat. Catalunya no podia ser reconeguda ni com a nació en el seu Estatut d’Autonomia. Des de aquesta decisió del Tribunal Constitucional promoguda per un recurs del PP, el procés independentista a Catalunya s’ha accelerat, la qualitat democràtica al conjunt de l’estat ha empitjorat i fins i tot el PSOE ha quedat trencat, per la força ideològica que aquesta pressió espanyolista ha tingut entre determinats dirigents, que han preferit deixar governar al PP corrupte, però espanyol, que intentar governar ells amb el conjunt de l’esquerra i amb un diàleg democràtic i negociador amb les forces sobiranistes.

Ja ho diu la vicepresidenta Saenz de Santamaría. La defensa de la legalitat vigent és el que hi ha. Només tots els espanyols són els que poden dir qualque cosa sobre el futur de Catalunya. Ho diu la Constitució. Curiosament ho diu la representant d’un partit que encara no ha condemnat el cop feixista de Franco contra la legalitat republicana, i que fins i tot el justifica. Amb aquesta visió legalment reduccionista de la política, els demòcrates que ens organitzàvem i lluitàvem contra la dictadura franquista, també devíem estar ben perseguits ja que ens botàvem «la legalitat vigent». Aquests hereus de la dictadura encara no han entès el sentit profund de la paraula democràcia.

Quan la Llei crea més problemes que en resol, és quan cal canviar-la quan abans. Els polítics que no ho saben veure, sols acaben provocant més patiments a la gent, i mai capgiren els sentits profunds dels canvis. Els poden frenar, però tan sols a curt termini. Quan més s’enquisten, més surten per on manco s’esperen. Que deu ambaixadors estrangers vagin a escoltar a Madrid al President Puigdemont, amb l’absència ostentosa del govern espanyol, vol dir qualque cosa. Al menys que els principals estats europeus saben que el que passa a Espanya no és tan sols un problema de legalitat. Ni que s’arregla just aplicant qualsevol tipus de repressió.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *