La llengua, arma política de destrucció massiva

De nou la llengua convertida en arma política en mans dels polítics. Madrid diu que el castellà està amenaçat a les comunitats autònomes bilingües i aquestes defensen el contrari, és a dir, que és la llengua autòctona la que pateix per la seva supervivència. Qui té raó? La veritat és que, si analitzem fredament els nombres, sembla evident que el castellà, llengua parlada per quasi 400 milions de persones arreu del món, gaudeix d’una més que acceptable salut. Les llengües minoritàries, en canvi, ho són més de cada dia. Basta voltar a qualsevol hora de qualsevol dia pels carrers de Palma, d’Eivissa, de Maó, de Calvià…, per a comprovar com minva el català i com augmenta el castellà en les converses dels vianants. Igual passa a Catalunya, a la comunitat valenciana, a Galicia i al País Basc.

Arribats a aquests punt, a un no li queda més remei que pensar que això de la llengua no és més que un argument, per si el concepte “arma” sona massa contundent, per a guanyar adeptes a la causa política de qui vol “espanyolitzar” tots els territoris de l’Estat, o per sumar seguidors dels qui voldrien seguir el camí en solitari, sense la companyia de la resta de l’Estat.

Fa un parell de setmanes, els catalans van parlar a les urnes i van enviar, al meu modest entendre, un missatge clar: sí al dret a decidir, però alerta amb els experiments independentistes.  Artur Mas va perdre el “plebiscit” que ell mateix havia convocat envers la seva figura política i això havia moderat moltíssim el discurs sobiranista de Convergència i Unió.  Trànsit de nou cap a la calma, com ja havia succeït fa uns anys després del fracassat intent independentista del president Basc Juan José Ibarretxe.

Resulta que, quan les aigües semblaven calmar-se, apareix l’incendiari de torn, disfressat ara de ministre d’Educació, Cultura i Esports, i torna a revifar les flames catalanistes amb una proposta educativa que torna a qüestionar l’ús del català com a llengua vehicular en l’ensenyament públic.  En José Ignacio Wert pretén que la nova llei educativa obligui a les comunitats autònomes bilingües a pagar l’escolarització en un centre privat d’un alumne que vulgui aprendre en castellà, si no ho pot fer en un centre públic.

Si hagués parlat abans amb el seu correligionari balear José Ramón Bauzá,  en Wert sabria que hi ha altres sistemes per a garantir la llibertat d’elecció de llengua. Els seus ho han fet aquí, a les illes. Un 13% dels alumnes ha elegit enguany estudiar en castellà. I ho poden fer en un centre públic. La llengua, les llengües, no són el problema. El problema el creen els polítics amb els seus interessos de partit  i els elements inadaptats, com els del Círculo Balear,  que voldrien dissenyar la realitat al seu gust.

M’agradaria, per acabar, reproduir aquí el darrer paràgraf de l’article 3 de la Constitució Espanyola de la que hem celebrat  el 34è aniversari aquesta setmana. Diu així: “La riqueza de las distintas modalidades lingüísticas de España es un patrimonio cultural que será objeto de especial respeto y protección”. Les llengües no són el problema. El problema són les persones que les parlen i que no es volen entendre entre elles. Prova d’això és que, quan els ha convingut, partits com el del senyor Wert, el PP, i com el del senyor Mas, CIU, s’han entès a la perfecció. Parlant en castellà i, encara que sigui en la intimitat, en català també.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *