La llibertat de l’amo de la impremta

Una gran part de la societat pot simpatitzar amb propostes transformadores: El 15M, la dació en pagament, les llistes electorals obertes, la transparència institucional… són exemples de causes que gaudeixen d’una àmplia acceptació popular. Nogensmenys, la simpatia per aquestes lluites no es tradueix sempre en un comportament cívic i polític coherent, i molt menys electoral, que pugui comportar l’impuls de les demandes populars.

Molta gent pensam que els posicionaments polítics haurien de ser fruit d’una reflexió racional (o com a mínim, que la reflexió racional tengui un pes important en la presa de posicionaments polítics, al marge d’altres consideracions, com la por o les il•lusions que pot generar un partit o un candidat). Aquesta decisió es veuria determinada pel ple coneixement dels fets, a partir dels quals l’individu raonaria conscientment què és el que més li convé, destriaria quins són els seus postulats i apostaria per aquella opció política que defensi millor els seus interessos. Si bé mai és possible disposar del 100% de tota la informació per a la presa d’una decisió racional, uns mitjans de comunicació plurals i imparcials juguen un paper fonamental en la seva elaboració.

Respecte d’aquest darrer punt, cal deixar clar que això no és així. L’existència d’una xarxa de mitjans de comunicació que es troben en la seva majoria en mans de la dreta -o en els millors dels casos, sotmesos als interessos personals dels seus propietaris i a la pressió dels grans anunciants que els sostenen- genera un biaix en la informació que arriba a la ciutadania i per tant, reforça el manteniment de l’statu quo imperant. Així mateix, les traves econòmiques i administratives per engegar grans projectes de mass media (TV, ràdios, diaris…) limita enormement la capacitat d’incidència social dels sectors més transformadors del país, que es veuen en la seva majoria relegats a la marginalitat mediàtica. Això no ho dic jo, ho diu el prestigiós professor Josep Fontana al seu llibre El futuro es un país extraño. Una reflexión sobre la crisis social de comienzos de siglo (2013).

El dit control dels mitjans de comunicació per part dels poders econòmics –el que suposa el control del discurs de la majoria social – pot ajudar a reforçar l’emmirallament d’una part de la societat amb les elits polítiques, socials i econòmiques d’aquesta terra. Com a conseqüència, una part de les classes populars s’autoposiciona dins grups socials dels quals no en forma part d’acord a criteris objectius, com podrien ser el nivell de renda o el grau d’usdefruit de l’estat del benestar. Quanta gent hi ha que vol ser com Risto Mejide o Belén Esteban? (amb tots els meus respectes cap a ells dos).

Això es veu agreujat pel fet que, massa vegades, les veus crítiques de la nostra societat són desplaçades dels altaveus mediàtics per ser uns elements “massa molests” per als poderosos. No hem d’oblidar que és la ciutadania activa la que fa del nostre sistema representatiu una vertadera democràcia. Paradoxalment, els diferents governs no deixen de cercar que aquests ciutadans compromesos siguin desplaçats del debat públic per ser “massa molests per al poder”.

A les nostres Illes, tenim bons exemples d’aquestes relacions entre la dreta conservadora i els grans mitjans de comunicació. Així, per exemple, trobam com Josep Zaforteza, destacat anticatalanista, senador per UCD durant la transició, fou president d’Editora Balear i de Diario de Mallorca. El Grupo Barceló –Simón Pedro Barceló fou elegit senador pel PP en 1989- és fundador i propietari del diari El Día deBaleares (vinculat a El Mundo). D’igual forma, el periòdic Menorca és propietat, en part, de l’església catòlica. Per últim no es pot obviar la importància del Grup Serra (Última Hora) que, en bona part, es deu als interessos personals del seu propietari, Pedro Serra.

Amb aquest panorama, on no totes les opinions poden arribar a la majoria de la gent d’igual forma, on gran part de la societat es mostra irreflexiva, podem plantejar-nos canviar d’arrel la nostra realitat? Potser sí, però és molt difícil, perquè si no existiria la dita castellana: “una cosa es la opinión pública y otra muy distinta, la opinión publicada”.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *