La màquina de cosir

Una màquina de cosir, una eina tan emprada fa anys i que ara tinc presidint un lloc privilegiat a ca nostra, cada vegada que la contemplo em transporta a la meva minyonia, a Vilanova i la Geltrú, província de Barcelona, on hi vaig néixer i despertar a la vida.

Tenia un amic, dic tenia perquè no l’he vist més, que la seva família regentava una escola on hi donaven cursos de cosir organitzats per la “Sección Femenina”, branca femenina de “Falange Española” que va ser dirigida per Pilar Primo de Rivera, germana del fundador de la “Falange” i que es va dissoldre després de la mort del General Franco.

M’agradava anar a cercar el meu amic a ca seva perquè podia veure un ventall d’al·lotes ben guapes que aprenien els secrets de cosir i escoltar el renou característic d’un parell de dotzenes de màquines treballant juntes. Les al·lotes eren més grans que jo, que tenia entre 10 i 12 anys, però ja començava a sentir els impulsos de la testosterona quan dissimuladament intentava mirar-los les cuixes, elles ho sabien, no se n’amagaven, reien i qualcuna es posava vermella, aquest joc els hi agradava, i jo contava els dies que faltaven per tornar a cercar el meu amic per anar a fer una volta.

La meva relació amb una màquina de cosir va continuar amb la meva àvia Pilar, mare del meu pare, una dona de molt de caràcter que va quedar vídua massa jove i que per guanyar uns doblerets cosia sabates i tota casta d’articles de pell. Cosia en una habitació que tenia un balcó que donava a la Plaça de les Neus de Vilanova, una de les places mes importants del poble situada a la sortida de l’Església de Sant Antoni i la Rambla. Era molt entretingut contemplar la vida a la Plaça des del balcó amb l’olor característic de la pell i les interessants histories que m’explicava l’àvia, quasi sempre del seu home, el meu avi Josep, que la va conèixer quan va venir des d’Alcoi a fer el servici militar a Vilanova i si va quedar. Tenia davant la màquina de cosir una fotografia de l’avi vestit de militar damunt un cavall. Era un home ben plantat.

Al meu entorn sempre hi ha hagut una màquina de cosir, la meva mare la utilitzava molt, cosia molt bé, era una gran modista i em feia la roba quan jo era nin, pantalons a mida que eren l’enveja dels meus amics. Quan vaig anar a complir el deure del Servici Militar hem donaren la roba vàries talles més grosses, i la mare la va deixar perfecta i ja de fadrí, quan encara vivia amb els meus pares, sempre m’arreglava qualque peça. I en l’època de músic, quasi sempre hem feia la roba per anar a tocar Era única. La seva màquina de cosir és la que tinc amb un lloc preferent a ca meva.
I no acaba aquí la meva relació amb una màquina de cosir. La meva filla Aina sí que la fa servir, la meva dona i jo n’hi vàrem regalar una perquè, entre d’altres coses, es dedica a dissenyar i cosir bosses de platja; és una artista, com el seu germà Albert i fill meu, que no té res a veure amb cosir però es un bon músic i gran guitarrista.

Sempre que veig una màquina de cosir, em transporta a tantes vivències com les que vos he contat, totes inesborrables, que omplen el meu esperit i hem recorden aquesta part tan important de la meva vida. Tot gràcies a la màquina de cosir.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *