La monarquia i el «bloc constitucional»

En el mon de la política, de cop es posen de moda expressions i conceptes. Tan se val  la banalitat o  la frivolitat dels seus continguts. La força de la seva repetició en els mitjans de comunicació, els hi dona una certa aparença de fortalesa argumental.

Ara sembla que ha fet fortuna per part del PP parlar de reforçar el bloc constitucional. Es a dir, un suposat acord tàcit entre el PP, PSOE i Ciudadanos, sobre el paper de la Constitució i la seva necessitat per a combatre els anomenats «populismes» i al «desafiament sobiranista». Un Santiago y cierra España a la moderna,  amb la  monarquia fent de pal de paller i de suposat efecte cohesionador.

Sobre aquests límits es a on cal interpretar el suposat debat sobre les hipotètiques reformes de la Constitució. Les convidades al Partit Demòcrata Català perquè torni al camí de la «sensatesa». El col·locar com  antisistema, a qualsevol força política que no participi del anomenat bloc constitucional. O els comentaris cínics de Soraya Saenz de Santamaría sobre la recuperació de l’estatut català, que el propi PP va impugnar al Tribunal Constitucional.

Com en el temps del franquisme, cal analitzar les notícies de RTVE no pel que diuen, sinó pel rerefons que amaguen. Els mitjans de comunicació de la brunete mediàtica no cal que siguin tan sibil·lins. Insulten i desqualifiquen als que no són com ells o no fan l’oposició que els hi agradaria. Malgrat les contínues denúncies del comitè de periodistes de RTVE sobre la manipulació de les notícies, la radio i televisió pública estatal encara té un cert prestigi de «neutralitat» i rigorositat. Per això són més perilloses les seves manipulacions. El PP sap que es juga el seu futur intentant guanyar la batalla de la seva credibilitat en aquest medi. El flanc propagandístic i laudatori ja el té ben cobert. Ha de guanyar ara amb la imatge del diàleg, l’eficàcia, la sensatesa…els vots perduts per la seva anterior radicalitat, dogmatisme i prepotència.

Són nous temps polítics. Ja tenen identificats als nous enemics. Ara cal establir les aliances tàctiques d’acompanyament de les forces «constitucionals» per sumar-les a la batalla. La gestora del PSOE i les tàctiques d’allargar el període congressual, li donen al PP les armes per anar guanyant posicions i ofegar de cada cop més al PSOE, reduint-li la possibilitat de poder fer altra tipus de política que no sia la de bon acompanyant, al que se’l gratifica amb qualque concessió cosmètica, per tal que es pugui justificar davant el seu personal. A qualsevol notícia de la política estatal que emet RTVE, la passau pel descodificador dels anteriors raonaments, i entendreu la informació que es dona sobre Podemos, Catalunya, qualsevol incident que passa a les autonomies governades per l’esquerra, als ajuntaments del canvi, als díscols del PSOE, etc. Una lupa potent que engrandeix qualsevol conflicte dels adversaris, i una asèpsia quasi impol·luta sobre l’assenyada gestió governamental, la bona publicitat a les decisions de la gestora del PSOE, treure poc a Ciudadanos  però mai fent sang…

I el renovat protagonisme del Rei i la Reina als mitjans de comunicació. La gran preocupació reial sobre l’absència de govern a Espanya, feia que quasi no pogués fer cap acte oficial…Semblava que estava en un estat de semi-clausura, no se sap si perquè estava resant per sortint-se bé de l’embolic en que es trobava, o bé per mostrar discreció i bona disposició per estar a punt per quan hi hagués un acord. El fet es que ara el Rei i la Reina tenen a RTVE una presència quasi continuada. Han recuperat l’agenda! El complement necessari per a la estratègia comunicativa del PP i pel reforçament institucional de l’operació d’aixecar un nou bloc constitucional.

La crisi del règim exigeix des de l’òptica reaccionària, una nova majoria social i política en torn a una visió restrictiva i tancada de la Constitució, i consolidar el paper del Rei com element suposadament vertebrador de la nació espanyola. Diàleg i consens dintre del nou bloc constitucional. Fora del mateix, la caiguda inexorable als inferns i plantejar la batalla política directa, a qualsevol preu  i sense mirar prim ni legalitats, contra els enemics que volen crear altres regles de joc. Per això fa falta vendre la  monarquia dels bons espanyols i no la de tots els espanyols. Sembla que Felip VI ha vist les orelles al llop. El que no està clar, és si ha llegit suficientment els llibres de la Història d’Espanya. O igual ja ha conclòs que sols és pot mantenir, si segueix jugant com sempre, en el mateix bàndol. Un joc perillós i que no sempre els hi ha sortit bé a la monarquia.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *