La nació som els homes

Si per una casualitat ens trobéssim a Mr. Trump, el poso com a exemple, passejant per la lluna, no dubtaríem ni un instant en identificar-lo com a humà. Al cap i a la fi, en aquell paratge llunyà, desèrtic i silenciós, veuríem destacar-se un ésser que té cap, cames, i emet sons que semblen paraules.

Però, vist de més prop, aquí a la Terra, amb la complexitat i proliferació de coses que hom pot esbrinar, segurament hauríem d’entrar en un debat més acurat d’allò que fa que puguem diferenciar un humà d’un monstre de còmic. Podríem concloure amb facilitat que, d’humà, en té poc, encara que reuneixi les característiques morfològiques dels grans primats i alguna de llurs conductes més elementals.

Per identificar-nos com a semblants que formem una nació necessitem alguna cosa més que lleis i paperassa. Necessitem estimar-nos.

Les pertinences del món real “són” fins a cert punt, i “no són”, com passa amb la física de les partícules elementals que consent en confluir amb la poesia de Ramón de Campoamor «En este mundo traidor / nada es verdad ni mentira / todo es según el color / del cristal con que se mira».

La mirada és aquesta funció tan necessària com traïdora, que ens fa centrar l’atenció en el dit quan el savi ens assenyala el cel.

A Port Bou, frontera entre Catalunya i França, se suïcidà Walter Benjamin, el filòsof jueu alemany, amic de Hanna Arendt, arran de l’expectativa de ser entregat de nou a la Gestapo per les autoritats franquistes que es negaven a atorgar-li el visat d’entrada.

El 15 de maig de 1994, finançat pel Govern de la Generalitat de Catalunya i el Govern de la República Federal d’Alemanya, amb motiu del 50è aniversari de la seva mort, l’artista israelià Dani Karavan va realitzar un Memorial nomenat Passatges per retre-li homenatge.

Si voleu experimentar intensament la sensació d’allò que en diuen “sagrat” -deu haver de veure d’alguna manera en què la bellesa, la vida i la mort es troben- no puc menys que recomanar que la visiteu i us deixeu portar cap a l’enquadrament de la mirada que ens mostra Karavan, baixant els esglaons de l’escala que, a través d’un passadís, tot plegat fet amb acer Corten, us portaria, de no aturar-vos, a estavellar-vos contra les roques on romp l’escuma blanca d’una mar immensament blava, baix del penya-segat. Una metàfora de com, cercant la vida, trobaríeu la mort; com Benjamin.

En cada pèl erecte de la vostra pell de gallina experimentaríeu els criminals excessos de la follia que un nacionalisme ètnic, narcisista, boig, el nazisme, fou capaç d’exercir.

Comprendríem que l’única ètica que es pot tenir respecte a l’exercici del poder, és la llibertat dels altres, com ens ho mostrava Michel Foucault amb una altra manera d’educar la mirada.

Acceptaríem la versemblança de les paraules de Josep Ramoneda, en un memorable -per valuós- article del 9 de setembre a El País, que implica un profund coneixement de la realitat humana. Es pot traduir en la importància que s’ha d’atorgar al fet de l’ imaginari -tota nació és una ficció- “no existeix una realitat natural de les nacions anterior als homes que la componen i que l’han construït com a referència, ni una dimensió transcendental d’aquesta”. Equival a dir que la nació som els homes.

Uns homes i dones que cerquem, en la identificació, l’objecte que ompli el buit de ser que ens és substancial “Un hombre solo, una mujer / así tomados de uno en uno / son como polvo, no son nada” escrivia José Agustín de Goytisolo. “L’èxit del discurs identitari és que atorga pertinença, terra pròpia, a un ésser amb tendència a sentir-se desemparat” diu Ramoneda.

Però, que “El reconeixement de la singularitat implica un deure de contribució a allò que és universal. I és aquesta relació la que diferencia el comunitarisme sectari (i narcisista), parapetat en una relació acrítica amb si mateix, de la nació oberta i empàtica. Aquest és el sentit de la identitat en el món global”.

I el sentit que anhel pels Països Catalans.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *