La natura és la causant, no la culpable

Després de veure les destrosses ocasionades pels darrers temporals, les notícies ja ens parlen de l’avaluació dels danys, dels costos de les reparacions i de les urgències de les mateixes. A mi, apart de lamentar els mals ocasionats, m’han fet reflexionar sobre el perquè de segons quines coses.

Per exemple dels mals als passejos marítims i de les edificacions vora al mar. Les platges formades en grans extensions en mar obert, es formaren amb una ecosistema dunar i unes vegetacions integrades en el conjunt de la zona, que ajuden a fitxar l’arena. És el que ha permès l’existència de la platja i la seva regeneració natural. Quan és construeix una arteria de comunicació que trenca la unitat de l’ecosistema platja, aïllen els sistemes dunars, es creen nous passejos marítims i faciliten l’explotació comercial i especulativa de la costa sense cap estudi ambiental, hi ha els perills que s’han evidenciat amb el darrer temporal. Les platges no es regeneraran sinó és de manera artificial. Es reproduiran les edificacions i passejos anteriors. I així, fins el proper gran temporal.

Els torrents són sempre la part més baixa de les conques d’on recullen les aigües. Però el que veim com l’artèria actual visible per on discorren les seves aigües, no és sinó la part més jove de la seva evolució. És la part més recent de la seva contínua erosió sobre el terreny. Per això en la previsió de zones inundables, sempre s’ha de tenir en compta la possibilitat dels desbordaments dels torrents actuals, ja que en pluges excepcionals, com les que sol haver-hi cada cinquanta anys a la Mediterrània actual, el torrent recuperarà els seus camins anteriors molt més amples i grossos. Està clar que la neteja dels torrents és una tasca de manteniment fonamental. Però per si mateixa no exclou la possibilitat de inundacions en pluges excepcionals. Seria molt important estudiar el cicle històric de les inundacions i les zones a on solen repetir-se, per a començar a actuar en conseqüència.

A les zones d’aiguamolls o d’antics aiguamolls dessecats, cal una actuació integral per afavorir la prevenció de mals quan es produeixen aiguats de la magnitud que hem sofert aquests dies. La mala combinació d’usos agraris, l’abandó de terrenys, la diversitat de gestions públiques i privades en espais geogràficament integrats, pot provocar disfuncions en les circulacions i renovacions del sistema hidràulic de la zona. I de la mateixa manera que en els torrents, una gran caiguda de pluges pot provocar la invasió d’aigua a zones a on feia anys que no es produïa. I de rebot l’efecte tap sobre les corrents d’aigua que allà desemboquen. Com en els torrents una bona tasca de prevenció, neteja curosa de les espècies vegetals i gestió integral de les magnituds d’aigua podria apaivagar mals. Però no els podrà impedir al cent per cent.

És obvi que l’espècie humana ha aconseguit beneficiar-se  de la comprensió de les lleis de la naturalesa. Però quan la natura et recorda que no tot val, cal aprendre les lliçons pertinents. El territori no és un espai neutre a l’espera de que el més espavilat en tregui profit particular. Les necessitats humanes han de ser ateses. Però no a qualsevol preu. Tota acció en la natura, té la seva reacció. Més ràpida o més lenta, però al final inexorable. Poden ser tempestes excepcionals o canvis estructurals produïts pel canvi climàtic. L’espècie humana forma un tot integral amb el seu àmbit territorial i també en el conjunt planetari.

O canviem quan abans la gestió econòmica entesa com la mera administració tècnica dels recursos, o ens enfonsarem víctimes de la nostra pròpia capacitat depredadora com espècie. Ens cal aprendre a viure de manera harmoniosa amb l’entorn. Construir una economia circular no expansiva. Una economia a on la natura formi part de la solució, i no és miri sols com un simple factor de producció. Si, la natura ha estat la causant dels desastres que hem vist. Però no és la culpable. Si volem cercar culpables, anem a a trobar-los en la cobdícia humana, a la planificació irresponsable i interessada, a l’especulació del litoral,  als mals gestors públics que en el seu dia i justificant les retallades, no feren quan tocaven les tasques de manteniment.  I especialment a la nostra ceguera col·lectiva com a comunitat.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *