La paciència d’Errejón

Em deien uns amics, d’esquerres però gens sospitosos de ser votants de Podemos, que si Errejón guanyava a Vistalegre 2 fins i tot ells votarien a la formació morada. La visió més global i inclusiva de l’esquerra que pregonava el ja ex amic de Pablo Iglesias era la que feia que molts aliens al partit poguessin arribar a sumar-se a la causa. Errejón tenia molt clar que per arribar a governar mai a Espanya era necessari fer una OPA hostil al PSOE, o al que quedava d’ell, i no tornar a girar cap a l’esquerra i aspirar només a ser un PC del s XXI. Però el “o jo o a casa” de Iglesias li va funcionar i la militància va decidir mantenir la figura del suposat líder per sobre d’un poder emergent que amenaçava amb perdre la que en realitat era l’essència inicial de Podemos.

I ara la pregunta és clara: què passa amb Errejón? Si és intel•ligent i creu en el seu plantejament aguantarà el temporal, es quedarà amb el que li toqui de la separació de béns i aguantarà com els gals van aguantar les invasions romanes. Si el seu diagnòstic és l’adequat, Iglesias acabarà caient pel seu propi pes, perquè el seu personalisme ha fet que ara mateix passi a ser l’únic responsable del futur del partit. Tal vegada hagi aconseguit no ser vist com el responsable directe de la pèrdua d’un milió de vots entre el 20D i el 26J, tot i haver estat ell el que va vetar el pacte per fer Pedro Sánchez president o qui va decidir que incloure a IU a la candidatura era una bona idea. Però a partir d’ara ja es queda sense xarxa de seguretat.

Probablement el seu ego no aguantaria una nova batacada electoral, i encara menys acceptaria les crítiques internes que en vendrien derivades. Perquè no s’enganyin: malgrat arribessin dient que eren la nova política, el que han aconseguit a Podemos ha estat assolir l’estatus de partit de la vella política en un temps rècord. I ja n’hi ha molts a dins que pensen que tal vegada Iglesias ja no sigui el més adequat, malgrat no s’hagin atrevit a aixecar la veu a Vistalegre 2 i hagin acabat fent que sí amb el cap. Les lluites de poder pròpies d’altres partits als quals es criticaven no fa tant són més vives que mai a Podemos.

Per tant, si Errejón es capaç d’aguantar, ja no el seu càrrec al Congrés (del que segurament serà desposseït abans que tard), sinó les humiliacions que li tenen preparades des del bàndol d’Iglesias, a la llarga pot acabar guanyant. Ara li toca baixar el cap, assumir que encara no era el seu moment i callar molt, que la bufetada ja serà directament per un altre. Si sap esperar i es capaç de seguir creient en les seves tesis malgrat no hagi rebut el recolzament directe de molts que pensen com ell, en un futur no molt llunyà acabarà dalt. Perquè ja se sap que els personalismes i els partits verticals són més propis de la vella política, i només fa falta que les urnes ho diguin perquè el meló del lideratge es torni a obrir de bat a bat. La seva sort és que al PSOE no sembla que estigui venint un canvi que li permeti recuperar espai a l’esquerra, sinó més aviat a la seva dreta. I per tant, té temps per asseure’s i esperar, que a Espanya no es preveu que l’esquerra inclusiva es pugui recuperar en un curt espai de temps.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *