La politització de la justícia

Una justícia que mereixi aquest nom ha de ser independent del poder polític. La credibilitat en un sistema que tracta per igual a tots els ciutadans és una peça bàsica pel propi funcionament de la democràcia. Malauradament, i com ja comentàvem ahir, la percepció majoritària s’allunya de la teoria de la igualtat i no hi ha excessiva confiança en una separació real de poders. El darrer número de Quaderns Gadeso conclou que la influència política sobre la branca judicial, sobretot en altes instàncies, és palesa i condiciona molt aquesta percepció.

Si es desglossa això, es pot comprovar com els jutges són encara els que més sensació d’independència generen entre la ciutadania, mentre que els fiscals, només assoleixen un 4 sobre 10. Les causes d’aquesta mala valoració les hem de cercar en la jerarquització de la fiscalia i, sobretot, en l’actuació del Ministeri Públic en determinats casos. És curiós com una minoria de casos aconsegueix diluir la bona imatge dels fiscals anticorrupció precisament per la seva bona tasca investigadora en els casos de polítics i partits corruptes. Les notes més baixa se les emporten el Tribunal Constitucional i el Consell General del Poder Judicial, totalment polititzats i que protagonitzen periòdicament un repartiment de cadires, per dir-ho suaument, poc respectuós amb la separació de poders.

Precisament de la separació de poders dubten una majoria de ciutadans, que veuen com la influència del poder polític, especialment l’executiu, és molt rellevant en determinats casos, sobretot els que estan relacionats amb la corrupció política i amb determinats personatges públics. Al Quadern també es palesa el rebuig gairebé total de la societat als aforaments dels representants polítics, que en moltes ocasions s’han utilitzat de manera descarada per intentar protegir a algun membre del partit d’un procés judicial (d’exemples, n’hi ha a balquena). Per últim, hi ha més divisió en si els acusats per corrupció han de poder arribar a pactes amb la Fiscalia. Per a un 30%, és una bona fórmula que permet estalviar temps i aconseguir que es retornin els doblers malbaratats i, també, l’enjudiciament de persones amb càrrecs més importants. En canvi, per a un percentatge similar una persona que ha defensat la seva innocència no hauria de tenir aquest dret quan veu que el procés i les proves avancen en contra seva.

I una darrera qüestió que s’hauria de revisar amb urgència: els indults, una potestat del govern per evitar que una persona no compleixi la pena que li ha imposat un tribunal. La conclusió és contundent: el poder executiu no hauria de poder contradir les decisions preses en la branca judicial. La ciutadania no entén perquè un condemnat a una determinada pena és exonerat de complir-la per un acord del consell de ministres. A més, sigui real o no, la sensació que els indults només afavoreixen a persones influents està molt estesa, amb el perjudici que provoca això a la confiança en un sistema que cada cop es posa més en dubte.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *