La productivitat i l’empresa

En aquests temps de crisi, el tema de la productivitat com a condició necessària per assortir-se de ella, torna a ser recurrent. Si definim la productivitat laboral com el quocient entre el que produïm i el cost laboral de fer-ho, es dedueix que quan menor sigui aquest cost, mes alta serà la productivitat.

Lo primer que ens ve al cap es que quan mes baixos siguin els salaris mes productivitat tindran les nostres empreses, la qual cosa no te per que ser, necessàriament així:

1. Si, actualment, un determinat producte o servei el produïm en 2 hores i el cost laboral es 20 € /hora, a les hores, el cost de ma d’obra del producte o servei es de 40 €. Si reduïm el temps de producció en 1 hora i mantenim el mateix cost laboral per hora, el producte costa només 20 € amb el mateix cost de ma d’obra.

2. L’anterior significa que si podem produir mes i fer-ho amb un temps per unitat menor, la productivitat augmenta i el cost laboral marginal (per unitat) disminueix encara que es mantingui el mateix cost laboral total.

També es veritat que si produïm el mateix i disminuïm el cost laboral a la meitat, la productivitat augmenta en la mateixa mesura. De fet, el que ha passat en el nostre país es que hem reduït la producció (PIB’s negatius) i hem reduït el cost laboral, via acomiadaments, un poc mes que la producció, per la qual cosa, els indicadors indiquen que la productivitat ha augmentat lleugerament, això si, a costa d’arribar a un 26% d’atur!

La reducció del PIB s’ha produït, fonamentalment, en els sectors de la construcció i dels serveis, a on la productivitat no era gaire alta i, per tant a nivell global, s’ha produït una millora de la competitivitat ja que els sectors industrials han estat els únics que han presentat bons resultats en quan a la exportació. Com a conseqüència de l’anterior, la demanda interna de productes manufacturats s’ha ensopegat degut a la baixada del poder adquisitiu dels aturats i del factor psicològic de refrenada del consum en temps de crisi.

Si partim de la base de que el volum de construcció i de determinats serveis no atansarà en més d’una dècada el volum que tenia el 2.008, cal pensar en sortir de la crisi a base de millorar la nostra competitivitat i basar-nos en el Comerç Exterior i en el Turisme per a absorbir la massa d’aturats que, tan greument, pesen sobre les depeses del Estat que, sense mes ingressos provenints d’una major recaptació, no els pot fer front si no es provocant més dèficit que, cada cop, es mes difícil de finançar.
Els “keynesians” defensen que, en aquest casos, l’Estat ha d’invertir més a l’Economia per promoure que el anomenat “Multiplicador de l’Inversió” provoqui un augment de l’activitat i l’Economia es reactivi. De fet, això es el que has estat fent la Reserva Federal dels Estats Units amb la diferencia de que aquest país obté crèdit amb facilitat i a un preu molt raonable, la qual cosa no es el nostre cas.
Si ens demanem per que els Estats Units i altres països com Alemanya aconsegueixen aquest finançament, molts estirem d’acord en afirmar que la principal raó es que tenen un Sistema mes Productiu, es a dir, hi ha unes empreses més eficients i productives que les nostres.
Vet ací la clau: o en aquest país la majoria de les Empreses s’homologuen a les que existeixen en el nostre entorn, o la nostra taxa d’atur romandrà molt alta les properes dècades. Fer productives les Empreses no es, no més, acomiadar gent i “guanyar” competitivitat per el fet de tenir un cost laboral mes baix, mes be del que es tracta es de:

1. Cercar nous mercats per a exportar i nous serveis per a allargar la temporada turística.
2. Invertir en Recerca i Innovació per augmentar la productivitat, escurçant els temps i el cost laboral de producció dels bens i serveis.
3. Alinear els seus objectius amb els del seu personal, incentivant-los per aconseguir una resposta positiva a demandes necessàries com ara la flexibilitat i la formació continua.
4. Des-apalancar la actual situació d’excessiu finançament extern, mitjançant la repatriació del immens volum actual de recursos que, a hores d’ara, no més produeixen una rendibilitat financera i no econòmica.

L’anterior no ho pot fer l’Estat per que no te doblers ni per a pagar els seus proveïdors, ni tampoc la soferta classe mitjana que no pot arribar a la fi de cada més. Una societat es mesura per la qualitat de la seva classe dirigent: econòmica, social i política; ja veiem que la classe política no està, generalment, a l’altura de les circumstancies i també constatem que la societat civil ni està organitzada ni es influent……resta la classe empresarial, mateixa que ha obtingut forts beneficis en els darrers anys de bonança i que ho ha pogut fer per que la Societat, en general, ho ha fet possible…

El problema es que no es pot obligar a ningú a donar cap passa en tal sentit si no es de forma voluntària, emperò, com se podria convèncer als potencials inversors de que els cicles son immanents a l’Economia de Mercat? Desprès d’un període depressiu ve un altre expansiu, J. Schumpeter sosté que el “esperit emprenedor” (Unternehmergeist), derivat dels empresaris, es el que crea innovacions tècniques y financeres en un medi competitiu en el que s’han d’assumir continus riscs y beneficis que no sempre es mantenen emperò que son claus per al creixement econòmic irregular.

Es el que anomena “Destrucció Creativa” i que qualifica com el fet essencial de l’Economia de Mercat el protagonista central del qual es l’Empresari Innovador. Per que no un poc de “Destrucció Creativa”?

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *