La recuperació no arriba a la majoria

Ho llegíem aquesta setmana en tots els mitjans locals: “L’economia de les illes va registrar l’any 2016 el major creixement econòmic del segle”. A més, si l’increment global de la riquesa generada a la nostra comunitat se situava en un 4,1%, les previsions per a enguany segueixen en la mateixa línia: el Govern calcula un creixement del 3,6%.

Durant la presentació del Informe de Conjuntura Econòmica, Iago Negueruela i Llorenç Pou destacaren la solidesa d’aquest creixement, amb taxes elevades al llarg de l’any (inclús en el trimestre de menor activitat), a totes les illes i en tots els sectors econòmics, si bé tant el conseller com el director general varen posar de relleu que la recuperació de l’economia balear s’està sustentant en el seu motor natural, com són els serveis i no en la construcció, com succeïa durant els anys previs a la crisi econòmica.

Però darrere aquestes bones notícies s’hi amaga una realitat ben distinta. L’augment de la riquesa que es genera a Balears no s’està redistribuint i, per tant, no arriba al gruix de treballadors. De fet, el mercat laboral, tot i la millora de les afiliacions a la Seguretat Social (que continuen utilitzant-se erròniament a l’hora d’analitzar el treball), continua registrant elevades taxes de temporalitat i precarietat, el ara per ara que deixa la qualitat de l’ocupació més en un desig benintencionat que en una fita propera. Com és lògic, tot això són factors que incrementen les desigualtats existents a les illes.

La pròpia ODCE adverteix que malgrat la “sòlida recuperació econòmica”, la crisi ha deixat cicatrius en forma d’atur, pobresa i desigualtat. Ferides, per cert, que lluny d’estar tancades, continuen sagnant a causa, fonamentalment, de la falta d’ocupació de qualitat que proporcioni uns ingressos adequats. La pregunta és, doncs, pertinent: a qui està beneficiant aquesta espectacular recuperació? Negueruela i Pou defensaven que dos factors clau per aconseguir que la riquesa es distribueixi adequadament és la derogació de la reforma laboral del Govern Rajoy i la necessitat d’impulsar la negociació col·lectiva. Per desgràcia, l’escenari polític actual no ens permet albirar moltes esperances en aquest sentit.

Per acabar, dues preguntes més: una, fins quan permetrem que es consolidi aquest model de treball no inclusiu, amb bones xifres de creixement però gairebé sense rendibilitat social? I dues, de veres ens creiem les paraules de Rafael Hernando quan afirma que “el que toca ara és crear ocupació, ja la millorarem més endavant”?

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *