La sentència que no arregla res

Com tots sabreu, ahir el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya ha condemnat a dos anys d’inhabilitació a Artur Mas per la consulta del 9 de novembre de 2014 (condemnes similars per a les dues conselleres encausades). Com és natural, les xarxes i les tertúlies han dedicat hores a opinar sobre si la sentència és justa, sobre el respecte a la legalitat, sobre l’absurd de condemnar actituds democràtiques, sobre la persecució del pensament, sobre la igualtat de tots els espanyols, sobre la indissoluble unitat de la nació, etcètera.

Uns agafaran la decisió del tribunal com una mostra del bon funcionament de l’estat de dret, uns altres la consideraran un greuge més de l’estat opressor. uns criticaran la tebiesa dels magistrats, uns altres sol·licitaran la beatificació del beat Mas; uns seguiran reclamant la suspensió de l’autonomia o fins i tot mesures més contundents, els altres accelerar el procés unilateral de desconnexió. Però pocs, molt pocs, s’aturaran a reflexionar sobre el problema que hi realment damunt la taula.

Un problema que no s’arreglarà, ni prop fer-hi, amb declaracions com la de l’actual president català: “les urnes els absoldran”. Les urnes, senyor Puigdemont, no absolen, ni als que es consideren posseïdors de la veritat absoluta ni als polítics esquitxats per la corrupció que continuen guanyant eleccions (sense cap voluntat d’establir malintencionades comparatives). Però tampoc amb l’actitud inamovible del govern central, que continua reduint-ho tot a un simple (i necessari) compliment de les lleis i que pensa que tot se solucionarà amb sentències judicials.

Fa ja massa estona que la política amb majúscules, aquella que significa diàleg, negociació, informació, estratègia, ha abandonat la qüestió catalana. I sense política no hi ha sortida possible a un atzucac que han creat, de manera més o menys interessada, tots els actors implicats. Negar que existeix una reivindicació majoritària de consulta ciutadana és fer-se trampes al solitari, però també ho és assegurar que la ruptura amb l’estat espanyol implicaria la solució automàtica de tots els problemes dels catalans. Hi ha molt en joc, i la polarització basada en eslògans simplistes només atia un foc que ja fa massa estona que crema.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *