L’amnistia fiscal i el ministre

Fa cinc anys, Cristóbal Montoro, amb la seva prepotència habitual, anunciava no una amnistia fiscal, sinó una regularització extraordinària d’actius que seria molt beneficiosa per a les arques públiques. Pagant únicament un 10% (després, només un 3%) dels doblers que tornassin a Espanya (i sense demanar-ne la procedència), totes les  persones i empreses que havien desviat fons cap a l’estranger veien recompensada la seva habilitat fiscal, mentre que els que sí complien les normes (per convenciment o per obligació) rebien un greuge comparatiu que el govern no va voler contemplar.

La investigació periodística, i no l’afany de transparència de l’administració, ens va permetre conèixer els noms d’alguns dels 30.000 defraudadors premiats amb la benevolència del ministre mentider. En els denominats Papers de la Castellana hi figuraven figures tan importants com Rodrigo Rato, Luis Bárcenas, Francisco Granados, els Pujol, els Escarrer o el cosí del rei emèrit, a més d’un llarg llistat de grans empresaris desconeguts per al gran públic, el que palesa que l’evasió i l’elusió fiscals són instruments perfectament normalitzats i integrats dins el nostre sistema.

Ahir, amb la rapidesa que el caracteritza, el Tribunal Constitucional (a partir d’un recurs presentat pel PSOE) declarava nul el decret llei sobre el que es va basar l’amnistia fiscal que continua negant el senyor Montoro. La sentència, aprovada per unanimitat, afirma que ens trobam davant “l’abdicació de l’Estat davant la seva obligació de fer efectiu el deure de tots de concórrer al sosteniment de les despeses públiques”, la legitimació de la “conducta dels que, de manera insolidària, van incomplir el seu deure de tributar d’acord amb la seva capacitat econòmica” i la ruptura “de l’objectiu de justícia del sistema tributari”.

Alguns ja s’han afanyat a dir que la sentència no qüestiona el fons sinó les formes, és a dir, que condemna l’instrument normatiu utilitzat (el decret-llei) però avala la regularització. A això s’aferren des d’Hisenda per garantir que no hi haurà conseqüències per als defraudadors acollits a l’amnistia (el mateix TC segueix aquesta línia amb els arguments de la seguretat jurídica), però recordem que el Suprem, en un tripijoc increïble, va anul·lar per abusives les clàusules sòl sense contemplar la retroactivitat fins que Europa ens va haver d’esmenar la plana. Veurem si passa el mateix amb aquesta sentència.

A hores d’ara, el ministre encara no ha donat explicacions, però l’única porta que li queda per travessar és la de la dimissió. No obstant, coneixent al senyor Montoro i vist el suport immediat que li han brindat tant el ministre de justícia com el mateix Mariano Rajoy, podeu estar segurs que continuarà en el seu càrrec.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *