L’economia real

A la província de Zamora hi ha un poble que és diu Peleas de Abajo i és el municipi que té el deute per habitant més alt d’Espanya. Tot plegat son 241 habitants i l’Ajuntament té un deute acumulat de 4.6 milions d’euros: 20.000 € per habitant. Amb els ingressos públics actuals es necessitarien 500 anys per liquidar-lo. A la resta d’Espanya la situació, salvant alguns ceros i comes, és molt semblant: els dèficits acumulats superen l’esperança de vida de qualsevol ciutadà.

La causa, la que tots sabem: una casta política incompetent, irresponsable i corrupta, liderant una societat, malauradament, en síndromes greus de la mateixa afecció. Per aquells que encara ho dubtin els puc recordar algunes petites històries: L’Aeroport Central de Ciudad Real: 1.100 milions d’euros, avui inactiu; l’Audi 8, fet a mida per a Emilio Pérez Touriño, ex-president de la Junta de Galicia: 500.000 euros; Carlos Dívar, President del Tribunal Suprem, 32 viatges en càrrec el pressupost de la institució que presidia, 20 d’ells a Màlaga, la majoria amb un acompanyant no identificat (oficialment) i gaudint dels millors hotels i els millors restaurants; Belen Romana, presidenta del Sareb, més conegut per el “banco malo”, refugi financer i salvador, en càrrec als pressupostos públics, és a dir, dels estalvis dels ciutadans, de totes les dèries bancàries: 500.000 € de sou anual, més dietes i altres despeses (un escàndol); Alberto Fabra, President de la Generalitat valenciana: 16 assessors, 3 conductors i un cuiner; o el Palma Arena; o el “metro”; o el Palau de Congressos; o els sobresous; o els eros andalusos.

Són, solsament, alguns exemples menors. Perquè, com deia Josep Pla, els mallorquins, quan surten bons, són molt distingits i a la seva persona predomina el fet de que sempre és més important el que es reserven que el que diuen. Així que, com deia, exemples menors i callo. Tot això m’ha vingut al cap arran de la lectura d’aquella anècdota de la Thatcher que, quan li varen presentar les comptes del que havia costat el trasllat de mobles i altres estris a la seva nova residència de Downing Street (1.700 lliures), va escridassar als responsables ben enfadada i els va dir que això era un escàndol i, veient que dins la llista hi havia una taula de planxar, va escriure una nota sobre la relació dient que la taula la pagaria ella.

Les diferències son senzilles: dues maneres ben distentes d’entendre la política. Al nostre país el que patim és un dèficit d’ètica i un dèficit democràtic que inspiren moltes de les nostres decisions. A Anglaterra, tot i que no en vagin massa sobrats, el que més puntua és l’honradesa i el respecte a la voluntat comú.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *