L’embull socialista

A l’espera que Mariano Rajoy anunciï avui la composició del seu nou govern (estrany que quasi ningú no critiqui el lapse de temps, en un país que «necessita urgentment, sense dilació, de manera immediata, començar a caminar»), l’aviram continua esvalotat dins el que, almenys numèricament, és el principal partit de l’oposició. Les conseqüències per als diputats que romperen la disciplina de vot comencen a fer-se visibles: el president d’Aragó, Javier Lambán (que curiosament governa la seva comunitat gràcies al suport dels «populistes i nacionalistes») ha apartat Susana Sumelzo de la coordinació dels diputats del PSOE d’Aragó. La diputada assegura que va conèixer la decisió per la premsa (el que palesaris les males relacions dins el partit), i Lambán que aquesta substitució no té res a veure amb un càstig (el que demostra que continuen tractant l’opinió pública com a menors d’edat).

El terratrèmol que va produir l’entrevista de Jordi Évole a Pedro Sánchez encara sacseja el PSOE. No són pocs els que afirmen que l’ex-secretari general fa més mal que bé a una formació que lluita per la seva supervivència i en destaquen les seves incoherències, com que ara vulgui anar de la mà de Podemos o que admeti que Catalunya és una nació. Susana Díaz respon declarant que no és el moment de projectes personalistes (quan la defenestració de Pedro Sánchez respon en gran part a la seva ambició de liderar el PSOE i ser candidata a la presidència del govern) i que el partit ha de bastir un projecte autònom de Podemos i les dretes (curiós, quan ella és presidenta gràcies a un pacte amb Ciutadans).

Però aquest ressorgiment, aquesta recuperació d’un projecte que torni a il·lusionar als milions de persones que ja no voten el Partit Socialista i a l’ingent nombre de decebuts amb l’abstenció que ha permès un govern de Mariano Rajoy, no necessita d’un Congrés i unes primàries? Com s’explica que una gestora, que com el seu nom indica només hauria de gestionar aquest impasse, s’atribueixi poders absoluts per definir el rumb que ha de seguir la formació fins que es convoquin els citats congrés i primàries? No serà que tot respon a una tàctica per desactivar les opcions del màrtir Sánchez de tornar a agafar les regnes del PSOE? Qui decidirà les passes a seguir en els propers mesos: aprovació de pressuposts, estratègies d’oposició, sentit del vot en qüestions cabdals…?

El PSOE té al davant un camí ple d’obstacles, des dels intents de Podemos per fer-se amb gran part del seu electorat (amb allò de «socialistes de cor») fins a les abraçades d’ós que rep del Partit Popular (són certs els rumors que asseguren que el PSOE facilitarà els pressuposts a Rajoy a canvi del suport del populars a les comunitats on sigui necessari?), passant per les incongruències dels presidents autonòmics que no volen repetir a nivell estatal les fórmules que els permeten governar les seves regions i la profunda i qui sap si insalvable rasa que separa ara mateix la formació de la rosa. Uns afirmen que la història i, sobretot, l’estructura consolidada que té el PSOE arreu de l’estat són garantia de superació de la crisi; els altres, que el procés de pasokització és imparable. Només el temps ens podrà donar la resposta.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *