Les eleccions autonòmiques no són les primàries de les generals

Jo puc entendre que per conveniències partidistes, un dirigent autonòmic de PODEM faci l’afirmació contrària. És a dir, entendre les eleccions autonòmiques com una acumulació de forces de cara a les properes eleccions generals. La manca d’estructura orgànica i les presses per construir-la, també explicarien aquesta estratègia. Canviar poders locals i autonòmics està bé, però sempre que se supeditin a la coherència de l’objectiu global: Guanyar les eleccions generals.

 

No seré jo qui qüestioni el potencial revulsiu de PODEMOS. Ni l’important paper que segurament jugarà en el futur. Però vull dir clarament que no comparteix l’esquema centralista amb què vol vendre les seves solucions, ni com en coherència, articula també de manera centralista la seva realitat organitzativa.

 

Em sembla enganyós i exagerat, fer creure que amb una victòria a unes properes eleccions generals, es pot canviar de dalt a baix, tot un estat assentat en una forta estructura oligàrquica, centralista-espanyolista, que forma part de la Unió Europea, amb una administració pensada per mantenir l’estatus quo i amb uns mitjans de comunicació en propietat de les mateixes minories oligàrquiques que controlen l’economia i la política de l’estat. I encara em sembla més agosarat, pensar i vendre que ho pot fer un partit en solitari.

 

I no em val dir que el qui ha de fer el canvi és la ciutadania. És clar que la ciutadania democràtica s’ha d’organitzar i fer-se forta en la societat civil per impulsar i dinamitzar els canvis. Però l’articulació democràtica de la ciutadania no es pot fer sota el paraigua d’un determinat partit polític, ni molt manco convertir-se amb la seva estructura orgànica. Els contrapoders populars han de ser autònoms, plurals, democràtics, representatius, potents, i en ells hi conviuran gent de diferents partits i essencialment una gran majoria de persones no afiliades. Uns contrapoders que hauran d’aprendre a treballar sobre la base de consensos, rigorositat, generositat i cultura col·laboradora. Contrapoders que no es poden capitalitzar per una o altra força política, ni per fer-los seus, ni per fer-se els “administradors” de les seves reclamacions.

 

Per això em sembla tan errònia l’afirmació que les eleccions autonòmiques són unes primàries de les properes eleccions generals. Com si ara féssim unes eleccions de segona B, mentre que les generals seran les eleccions de la primera divisió. Perquè a més, aquesta afirmació parteix d’una anàlisi errat de les realitats autonòmiques de l’estat. A Galícia, Astúries, Cantàbria, Aragó, País Valencià, Canàries, Illes Balears, Navarra, Euskadi i Catalunya, no existeix l’aclaparador bipartidisme estatal en els seus parlaments autonòmics, perquè hi ha un seguit de forces nacionalistes o regionalistes, amb prou pes per jugar un paper autònom i influir en la seva pròpia realitat territorial. La proposta “innovadora” pensada sempre des de l’òptica madrilenya, mai té en compta aquestes forces o les menysprea. És el que passa contínuament amb les enquestes fetes amb mentalitat estatal. O aquestes forces no existeixen, o les lleven (el cas escandalós de la Sexta amb Compromís), o figuren sempre com “els altres”. Com si aquests partits fossin excrescències sorgides de fallides polítiques estatals, que podran ser fàcilment neutralitzables i arribar a esser innecessaris, si els partits estatals saben fer el seu paper.

 

És evident que el marc legal de les autonomies és estret i més escassa la seva capacitat d’autofinançament. Però en la realitat plurinacional de l’estat, la voluntat de construir uns projectes propis des de la pròpia realitat nacional o territorial, és un debat políticament present en les eleccions autonòmiques. I ho abanderen aquestes forces nacionalistes o regionalistes. Es poden ignorar o menysprear, dient que hi ha altres prioritats. Però això ja és en si mateix, una dada molt significativa. Perquè entram en una consideració de fons. A on situam territorialment la sobirania popular i d’on surt la legitimitat de l’estat espanyol actual.

 

Una força emergent que no comenci per plantejar-se auto-críticament el concepte d’Espanya, la seva política històrica d’assimilació entorn de les lleis i llengua de Castella, plantejar les bases de la convivència dels pobles de l’estat des de la igualtat de drets de tots ells, i no des d’una sobirania espanyola inqüestionada, una força emergent estatal que no valori com cal aquests fets, sempre donarà a les eleccions autonòmiques una importància relativa. O en el millor dels casos, les veurà com una oportunitat per guanyar unes bones posicions d’avantguarda, de cara a conquerir com més aviat l’objectiu central de l’estat. Quan podran començar a entendre no es podrà construir mai un nou estat espanyol progressista, des de tan sols una visió i una organització piramidal, unilateral i unitarista? Que qualsevol projecte federalista espanyol, sols tindrà alguna oportunitat de sortir, si es fa democràticament de baix a dalt, i no a l’inrevés? Que el dret a decidir dels pobles s’ha d’explicar com fer-ho de manera plausible i no com a pur argument retòric? Que les esquerres alternatives de les nacionalitats no són fets casuals de distorsió, sinó parts essencials de les solucions?

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *