Les Illes Balears en el punt de mira del capital financer

L’acceleració de la turistització de la nostra economia és una causa o és un efecte? És intrínsecament perversa? Calen sols tractaments de xoc extirpadors o són possibles tractaments d’apaivagament immediats, per intentar construir quan abans transicions cap a models més sostenibles? Hi ha els consensos socials necessaris per optar per un o altra tractament? És un debat entre valents i porucs sobre l’audàcia de les propostes a desenvolupar? Realment aquest és el debat que ens reclama la gent, o deixar fer el que vulgui el mercat està molt més interioritzat del que ens creiem? Tenim consciència de la minsa capacitat real d’intervenció de la nostra autonomia? I del control i bloqueig econòmic que exerceix el govern central, sobre el conjunt de les nostres administracions públiques?

Me sembla que ens estam fixant principalment en els efectes del fenomen. El malalt té febre de massificació i els símptomes són prou evidents. Ja és prou positiu reconèixer l’existència d’una malaltia i no amagar el cap sota l’ala pensant que és un simple problema col·lateral de sobrepès. Els antiestanímics sembles receptes clares per intentar baixar la temperatura. Però atacam la rel de la malaltia? Encertam de veritat en el diagnòstic?

Estic fent un allau de preguntes per intentar justificar el titular de l’article. La financiarització internacional de l’economia està al darrera de tot el que ens està passant. Hi ha uns excedents brutals de capitals internacionals a la recerca d’uns rendiments els més immediats possibles. Cada cop s’allunyen més de l’economia productiva i es cerca l’economia especulativa. I les Illes Balears estan des de fa alguns temps, en el seu punt de mira. Les regles de joc internacionals, europees i espanyoles, els hi donen totes les portes obertes per a la seva intervenció. De la barrumbada que ens cau a sobre, ens podem cobrir en paraigües i impermeables proteccionistes, però cal pensar amb noves estratègies per encarar aquest veritable i verinós canvi climàtic financer.

Els serveis immobiliaris han triplicat la seva aportació en el PIB de serveis de les Illes en pocs anys. A finals del segle XIX la construcció d’habitatges per a altres persones començà a ser objecte de negoci. La construcció d’habitatges deixava de ser tan sols un valor d’ús per convertir-se en mercaderia i un valor de canvi. Actualment a les nostres illes, l’habitatge propi s’està convertint no tan sols en un valor d’ús, sinó també amb un valor de canvi d’explotació econòmica. Un fenomen no tan sols de segones residències, sinó fins i tot dels habitatges habituals. Tal com si és produís la revolució productiva que suposà en el seu dia, que els petits propietaris tinguessin l’accés a la propietat de la terra i als productes que aconseguien explotar. La funció social de l’habitatge s’ha mercantilitzat completament, amb uns beneficis immediats per a uns sector socials que s’han pogut defensar de la crisi a partir de l’explotació econòmica del propi patrimoni familiar, però amb l’obertura d’un nous nínxols de comercialització internacionals prou rentables, una pujada en els preus de lloguer i venda d’habitatges, una major dificultat d’accés al lloguer pels treballadors no propietaris i un increment de nous residents i turistes vacacionals amb major poder adquisitiu. I amb un sector públic en aquest terreny, minse, amb poques propostes, amb menys recursos autonòmics i menyspreat des de el poder central.

Els tentacles del capital financer internacional estan al darrera del rebrot de l’activitat econòmica de les nostres illes. Tal com senyalava en un recent article Miquel Payeras, tal volta es dona la cruel paradoxa del discurs proteccionista. La protecció dels espais naturals, valoritza globalment el territori de residència que els permet gaudir-los i afavoreix indirectament la seva pressió especulativa. Si hi afegim valors climàtics, espais d’oci diferenciats, bones comunicacions internacionals, serveis sanitaris de millor qualitat que altres entorns i la conjuntura internacional sobre percepció de seguretat, ens podrem adonar del per què estam davant un bot qualitatiu del que coneixem del nostre model productiu. No tan sols tenim un problema de massificació en les puntes d’estiu, tenim un increment accelerat de població resident els 365 dies de l’any. Amb els nous reptes econòmics, socials i mediambientals que comporta.

No ens podem limitar a pretendre gestionar bé el que tenim al davant. Què també hi ha que fer-ho i no me semblen gens menyspreables els esforços que s’estan fent. Però cal apuntar més amunt. Intentar sinó frenar, al menys encarrilar amb la millor direcció possible, l’allau de capital financer que mira cap als nostres territoris insulars. Plantejar un projecte estratègic i una modulació d’accions coherents, ja siguin públiques com a privades, que apuntin de manera coordinada a treure rendiments econòmics i socials de la sostenibilitat, i minimitzin les expectatives de guanys ràpids de la pura especulació.

Si no podem impedir la globalització econòmica dels moviments de capitals, al menys intentem governar-la el màxim possible, en base als interessos generals del nostre territori i dels habitants que hi vivim en ell. És impossible fer-ho sols des de la gestió autonòmica o municipal. Mentre tant, cal trobar els mecanismes de gestió més adients possibles. Per això cal començar harmonitzant la visió col·lectiva que tenim sobre el problema. Definir a què volem renunciar i a que no, a l’hora de definir com a societat, el què volem aconseguir amb aquest concepte polisèmic conegut com “la bona vida”. Mentre no facem la construcció d’aquesta visió col·lectiva, el capital financer ens anirà calant fins al moll de l’ós de les nostres realitats productives. Fins que acabi matant del tot, qualsevol possibilitat de projecte autònom o sobirà. Esperem que sapiguem reaccionar a temps.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *