Les “Kellys” com a símptoma (I)

No, no m’he equivocat escrivint el nom de les que probablement són les galetes més famoses de Mallorca. Amb aquest apel·latiu, kellys, es coneixen a les dones (ho dic així perquè és un treball altament feminitzat) que treballen fent net, ja sigui cases, escales o, com en el cas que ens ocupa, hotels. Ve de la broma, “la queli, la que limpia“, però la seva situació laboral no fa gens de gràcia, per molt que el vicesecretari de comunicació del Partit Popular intenti fer befa del nombre d’habitacions que estan obligades a fer.

Amb la competitivitat sempre per bandera, moltes cambreres de pisos ja no es poden acollir al conveni d’hostaleria perquè la seva feina s’ha externalizat, les contracten per unes determinades hores i es veuen obligades a fer-ne més, cobren sous que freguen l’explotació i, a sobre, pateixen d’una sèrie de malalties derivades de la seva tasca no reconegudes com a malalties professionals. Això sí, el compte de resultats dels establiments que se n’aprofiten augmenta (i més amb les “espectaculars” temporades turístiques dels darrers anys).

El col·lectiu kelly em sembla un símil perfecte del que està passant a nivell general: ja que no podem devaluar la moneda per ser més competitius en les nostres exportacions, devaluem els costos de producció. De fet, s’equivoquen els que afirmen que la reforma laboral de 2012 no ha aconseguit els seus objectius, doncs la seva funció principal era precisament devaluar la massa salarial per, en teoria, reduir els preus d’exportació (realment, aquesta devaluació dels salaris no ha significat, en general, una reducció dels preus de les exportacions de l’estat espanyol, sinó un significatiu increment dels beneficis empresarials. Dit d’una altra manera, Espanya ha estat un dels països que ha vist créixer més les rendes derivades del capital, a costa d’un enorme descens de les rendes del treball.

A més, i aquí coincidesc amb Vicenç Navarro, fer recaure el pes de la recuperació en les exportacions esperant que aquestes siguin la locomotora de la recuperació (i que la suposada millora porti aparellada una redistribució adequada) és un greu error. En primer lloc, perquè el sector exportador representa un percentatge diguem-ne limitat de tota l’activitat econòmica. En segon, per les males experiències prèvies a altres indrets. I en tercer, perquè en les societats desenvolupades el principal element competitiu de les empreses no és el cost, sinó la qualitat i diferenciació dels productes.

Continuarà.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *