Les peripècies de Iaioland

En el bloc republicà que defensa el dret a decidir no hi ha el PSOE. Francina Armengol ha estat valenta al marcar territori republicà i de “tendència clara” favorable al dret a decidir. Les noves generacions, Francina en aquest cas, només responen al que deia Gómez Llorente, en el debat del vot particular de PSOE a l’article 1 de la Constitució, sobre la Monarquia Parlamentaria, “cap generació pot comprometre la voluntat de les generacions successives. Nosaltres afegiríem: fins i tot s’ha de facilitar la lliure determinació de les generacions futures “. Ni més, ni manco.

Dit això, on són els socialistes? Segurament, en el paradís de les votacions internes i a l’estratosfera, és a dir molt lluny, de la participació ciutadana per decidir qüestions importants. He sentit parlar als possibles candidats a ocupar “place lliure” de primàries i d’elecció directa, però res de res d’un referèndum per decidir si monarquia o república. Mutis pel fòrum.

Rubalcaba sí ha parlat, digué que les mobilitzacions reclamant un referèndum entren “dins del funcionament normal d’una democràcia”. Des d’aquesta percepció, encara seria més normal que “les decisions polítiques de transcendència especial poguessin ser sotmeses a referèndum consultiu de tots els ciutadans”, que és el que hi ha escrit a l’article 92 de la Constitució.

“No volem rompre el pacte constitucional”, es diu. I algú matisa: “s’ha de haver estat a la sala de màquines per entendre”. Però, realment el que no es vol rompre és la interpretació actual d’un pacte que es va fer fa quasi quatre dècades. Jo tinc dubtes de la valoració que en fan ara els dos grans partits d’aquell acord, sobretot després de repassar la intervenció de Gómez Llorente. El pacte era transitar junts per arribar a una ruptura que no es pogué fer ab initio. Aquell pacte mai va incorporar la idea de status quo que ara es defensa. La constitució era un articulat operatiu, no un fòssil. Però, segurament s’ha de haver estat a la sala de maquines…

No obstant, si la corona hagués mantingut el nivell de prestigi i popularitat dels primers anys, possiblement, ara la qüestió seria una altra. I si el prestigi i credibilitat dels partits no estigués a nivells ínfims, la seva opinió es tindria més en compte. Per tant, realment, per on s’ha perdut el consens i l’equilibri? Indubtablement no s’ha perdut per part dels ciutadans. No s’escandalitzin, estimats fariseus, ni es posin histèrics, si algú demana exercir el dret a opinar i ser escoltat i actua en conseqüència, simplement és que la sala de màquines fa aigües.

Pel seu compte, el PSOE viu enredat entre ser un partit de govern i escoltar el que la gent vol. I, en aquest impàs, els militants socialistes s’estan estressant. Ja s’han rebel•lat els votants… quantes rebel•lions hi haurà d’haver més?

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *