L’estat fa tard

En el moment que s’esclareixi mínimament el guirigall organitzat per Podemos al seu partit, al Parlament i, de retruc, al propi Govern, serà moment de començar a fer feina en el nou sistema de finançament, atès que s’albira una negociació dura en la qual cada comunitat anirà a lo seu i s’hauran acabat les amistats i les aliances estratègiques.

Dilluns passat Carmen del Riego recordava a La Vanguardia la reunió dels presidents autonòmics del PP amb Mariano Rajoy, la primavera de l’any 2014, per tal d’analitzar les demandes d’aleshores de Catalunya: reforma constitucional per incorporar el pacte fiscal, blindar les competències en educació i cultura i la capacitat de decisió en exclusiva sobre les inversions de l’estat al territori. La reacció del cappares populars va ser mes o manco unànime: nosaltres volem lo mateix. Ho recordava el dia de la seva presa de possessió com a president de Galicia Núñez Feijóo, en presència del president del govern, en supeditar la relació de la seva comunitat amb l’estat en un nivell d’estricta igualtat amb la resta.

Els analistes més optimistes han volgut veure en les paraules de Rajoy a la seva investidura, tot explicant la seva disposició a buscar formules que “acomoden mejor la necesaria solidaridad interterritorial”, una porta oberta al diàleg bilateral entre l’estat y Catalunya… mentre els acords que es poguessin assolir amb Catalunya no suposin la rebel·lió de la resta, en paraules de la vicepresidenta Soraya Sáenz de Santamaria, que recull el sentir dels barons regionals del PP.

Si hi ha els doblers de més que totes les comunitats reclamen, amb arguments diferents: insularitat, dispersió de la població, envelliment,etc, l’acord serà bo de fer, però es inevitable dubtar que tal circumstancia es pugui plantejar. Com ho és dubtós que, a hores d’ara, Catalunya es conformi amb un pacte econòmic. L’estat fa tard. No hauríem de fer tard també nosaltres

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *