L’estrany

El corrupto era el cuñado. Al fin y al cabo, un extraño en todas las familias, aunque estemos hablando de la Jefatura de Estado” (Miquel Vicens, DM 18/02/2017 pàg.7).

Apunt brillant del periodista que ens evoca una altra inquietant, i ensems potent, idea de l’estrany; la que té la propietat de ser un continent per poder-ho omplir amb l’atribució de qualsevol malifeta (no sol ser freqüent que se l’hi reconeguin els mèrits; en molt poques ocasions, o quan la vinculació a l’ens així nomenat pugui servir per estalonar el propi narcisisme).

No és un dels nostres; és un afegit, un postís. Veieu ací alguns dels significants que governen la labor de dividir entre bons i dolents; assignant-se naturalment la bonhomia o qualsevol altra qualitat en una hipèrbole implícita de lloança d’allò que és propi. El dolent és l’altre, ergo…

Que els sistemes (millor seria dir que els que gaudeixen dels privilegis dels sistemes) es defensen assenyalant un culpable exterior a ells no ens ve de nou. L’altre no té la sang del color que toca, la pell del color que toca, el gènere que toca, l’origen geogràfic en el lloc que toca, no parla la llengua que toca, no creu amb el que toca creure…; per descomptat no té la raó.

Quan sigui adient se l’ha d’extradir, expulsar, o empresonar; enviar-lo a l’illa de la quarantena per evitar la toxicitat que contamina la puresa presumpta que fonamenta l’equilibri.

Hi ha qui defensa que mai s’hauria de mesclar la sang de dos colors. Afegir el vermell al blau dona com a resultat un morat que, almenys en heràldica i en vexil•lologia, és considerat una taca de color marronenc. Vegin la metàfora.

De què estranyar-nos? La història dels sistemes està farcida d’accions contra l’altre. Sovint d’un altre creat per acurats i meticulosos procediments d’addició i sostracció a fi i efecte que el resultat tingui un signe negatiu.

Tots tenim un altre. I som l’altre d’aquest altre. Així és com vivim sotmesos a l’atribució de rols i a l’assignació des del demès d’una personalitat doble, triple o múltiple, que ens divideix, ens qualifica i ens ubica en cada context social.

No som el mateix aquí que “allà”, la qual cosa significa tensió d’integració, d’anivellament; com si fóssim el líquid d’uns vasos comunicants. Es genera per a mantenir-se com unUen tots els àmbits, per a tots els altres, per aquest grup universal format per la totalitat d’ells que Lacan anomenava l’Altre, així en majúscules. L’Altre passa a ser una immensitat pròpia, interior, una condensació infinita de multituds, que identifiquem com a estranya, negant-la, per afirmar-nos: Jo no som ells.

Ser l’altre dins segons quins sistemes es pot pagar molt car. Voler deixar de ser l’estrany, ser com ells -més encara, voler ser ells- en un sistema d’elits corruptes, es pot pagar caríssim.

En ambdós casos, fins i tot amb la vida. O amb la ignomínia,ser un sense nom, que no deixa de ser un homicidi simbòlic que et condemna a viure com si fossis, socialment, mort. Almenys una llarga temporada, fins que el treball de l’oblit els rescati.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *