L’eterna fallida del sistema de pensions

Ens trobam davant un problema demogràfic (l’envelliment de la població) que a mig termini farà insostenible el sistema de pensions públic, el que fa necessària una nova reforma que en garanteixi la supervivència. No obstant, i per si de cas, els ciutadans farien bé contractant un pla de pensions privat per assegurar-se una bona jubilació. De manera molt resumida, aquest és l’argument (fal·laç) que esgrimeixen els que diuen defensar les pensions públiques però que aposten de manera cada cop menys dissimulada per promocionar les asseguradores privades.

No obstant, ens estan conduint a un debat fals, o que almenys no s’hauria de construir sobre els termes actuals. Bé està discutir sobre si el sistema s’ha de basar únicament en les cotitzacions o si s’ha de complementar via imposts, però intentar justificar les bonificacions fiscals que reben els plans de pensions privats amb l’argument de la insostenibilitat del sistema frega l’insult a la intel·ligència (entre altres coses, perquè es tracta només d’un aplaçament que únicament beneficia a les entitats privades i a les rendes més elevades). De fet, com recordava un col·laborador d’aquest Periscopi, ja a l’any 1993 el BBVA concloïa en un informe elaborat per una trentena d’experts que el sistema públic entraria en fallida en tombar el segle, en una nova mostra dels enormes interessos que hi ha per “obligar” a la població a subscriure plans de jubilació.

I parlant d’interessos, la rendibilitat mitjana dels fons de pensions ha estat molt inferior a altres productes que sí estan garantits per l’estat, com ara els bons del tresor públic, el que invalida un dels principals (i suposats) atractius d’aquests plans, que tenen molts d’altres inconvenients per al consumidor i que suposen un volum de doblers massa substanciós perquè les entitats financeres el deixin escapar (amb la inestimable col·laboració de l’administració, per descomptat).

Tornant al principi, el problema no és demogràfic, sinó laboral: la qüestió fonamental és la manca de cotitzants i, en un moment en què l’atur registrat millora les seves xifres, l’escassa quantia de les cotitzacions per la baixa qualitat de l’ocupació. La creixent temporalitat i la precarització de les condicions de feina, tant a nivell salarial com en hores extra no remunerades o altres fraus, provoquen que els ingressos per cotitzacions no vagi paral·lel a la reactivació econòmica. A més, i deixant de banda altres qüestions com les escasses quanties de les pensions per jubilació (les mitjanes sempre enganyen), cal fer-se una pregunta cabdal que no saben o no volen respondre els cabdills de la privatització del futur: si un treballador té enormes dificultats en el seu dia a dia per arribar a final de mes, com podrà fer aportacions als meravellosos plans de pensions que li ofereixen contínuament?

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *