L’extinció dels espanyols

L’extinció dels espanyols no es veurà envoltada mai amb el mateix misteri que la dels dinosaures. La podem contar com si ja hagués succeït. Tengué el seu origen en una guerra de religió. Al president Mariano Rajoy, se li aparegué Espanya en versió “stabat mater dolorosa”, tal qual un pas de setmana santa. Plorava perquè se sentia injuriada. El gallec no dubtà. Aprovà la Llei de la Potada a Boca. Tots els que cometessin sacrilegi serien sotmesos a aquesta pena.

Mariano, summe sacerdot de l’espanyolisme, acudia al temple de la deessa. Mirava fixament l’altar damunt el qual hi havia el mapa que la representava. “Qui t’ha ofès?”, demanava. “És això, oh mare, una injúria?” Entrava en èxtasi. Quan despertava assenyalava les víctimes que serien portada al botxí. Una a una passaven per la bota del desdentador.

Això fou tan sols el començament. Ben aviat hi hagué sacerdots i desdentadors autonòmics, municipals i de barri. La producció de desbarrats -així eren coneguts els condemnats- superà de molt les capacitats de la indústria de pròtesis dentals. Quan no quedaren heretges, començaren, aleshores es començaren a desdentar entre ells enmig d’un rosari d’acusacions d’excés o de manca de zel inquisidor.

Quasi no se’n temeren i els espanyols, com si haguessin patit una plaga de peridontitis, s’havien mort d’inanició. Espanya era ja pura abstracció. Objecte d’estudi d’hispanistes.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *