L’habitatge a Espanya: un dret hipotecat

La greu crisi econòmica que estam patint té com una de les seves conseqüències més inquietants els desallotjaments. Les persones que perden la seva llar viuen una situació límit, la privació d’allò imprescindible, que les aboca a la pobresa absoluta. Amnistia Internacional se suma a altres col·lectius i organitzacions, que han denunciat aquesta situació, amb la publicació d’un informe que defensa el dret a un habitatge adequat des de la perspectiva de la normativa internacional dels drets humans.

El Pacte Internacional de Drets Econòmics, Socials i Culturals, entre d’altres tractats internacionals ratificats per Espanya, estableix el dret a l’habitatge. Malgrat que aquest pacte obliga a l’Estat Espanyol a adoptar mesures, fins al màxim dels recursos disponibles, per a aconseguir progressivament la plena efectivitat d’aquests drets; en els darrers anys, Espanya ha adoptat mesures regressives i no ha estat utilitzant tots els recursos disponibles.

Entre 2008 i 2015, el Govern Espanyol ha reduït en més d’un 50% la despesa pública dedicada a habitatge protegit. Mentre que Catalunya, però sobre tot la Comunitat Autònoma de Madrid han disminuït el nombre de vivendes protegides, venent-les a SOCIMIs.

Paral·lelament, s’han iniciat gairebé 600.000 execucions hipotecàries, tot i que Espanya no disposa de dades estadístiques fiables sobre el nombre total de persones afectades, molt menys encara de dades desagregades que permetin identificar col·lectius vulnerables o indicis de discriminació.

Per altra banda, Espanya disposa de més de tres milions d’habitatges buits que haurien permès pal·liar el desemparament de les persones que es troben sense llar. Només la SAREB és propietària d’uns 80.000 habitatges.

A pesar de que, des del 2012, el Govern Espanyol ha anat aprovant legislació, aquesta no garanteix una avaluació independent de la proporcionalitat de cada desallotjament, no respecta la igualtat entre les parts en el procés judicial i no ha estat aprovada en consulta amb les persones afectades i la societat civil.

Aquestes circumstàncies fan necessari que es congelin els desallotjaments hipotecaris d’habitatges habituals mentre que Espanya no compleixi les seves obligacions internacionals en matèria de drets humans. Això comporta: modificar la Llei d’Enjudiciament Civil per garantir que els jutges puguin avaluar la proporcionalitat i raonabilitat d’un desallotjament, cas per cas; establir un mecanisme obligatori que supervisi la negociació entre bancs i afectats a fi d’assegurar la igualtat entre les parts i garantir que el desallotjament és el darrer recurs després d’haver explorat totes les alternatives; consultar les polítiques amb les persones afectades i la societat civil i avaluar el seu impacte; i invertir més recursos en d’habitatge social, fruit de la cooperació entre el Govern Espanyol i les Comunitats Autònomes.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *