L’imperi de la llei o la llei de l’imperi?

És la consigna que repeteixen el PP, Ciudadanos, la gestora, determinats barons i baronesses del PSOE. El famós imperi de la llei. Tots els dirigents rebels catalans han de passar pels tribunals. Tots els ciutadans som iguals davant la llei. La màxima expressió de la democràcia en un estat de dret. La llei, la llei, la llei…

Un s’imagina tots aquests xerraires vivint en els temps del franquisme. I el seu escrupolós respecte per la llei elevat a la màxima expressió. Demòcrates de saló esperant de seguts la mort del dictador per no infringir la llei. En part gràcies a ells, el xantatge de la pressió militar i la tutela mai qüestionada de la monarquia, pogué condicionar l’actual estat de dret espanyol. Els que havien governat fins aleshores no podien seguir fent´ho com abans, i els que lluitaven per la democràcia no varen tenir tanta força mobilitzada com per aconseguir la ruptura democràtica. Es negocià millor o pitjor la situació a la transició, però la realitat de 1975 a 1978, va ser prou canviant i els resultats electorals finals al 1977, foren el que foren.

El dilluns 27 de febrer, les Fundacions Ateneu Pere Mascaró i Emili Darder organitzaren un debat sobre la Diada del 1 de mars a les Balears i la revolta menorquina del 1810. Allà l’historiador menorquí Amador Marí ens explicà com aplicà la llei el govern espanyol a l’illa de Menorca, després de la cessió de la dominació anglesa a la corona d’Espanya, pel tractat de Amiens. En primer lloc botant-se el contingut del propi tractat que deia que havia que respectar els usos, la llengua i els costums dels menorquins. Després actuant des de l’autoritarisme, la corrupció, l’espoli i el saqueig de la nova administració. La revolta menorquina de 1810 fou qualque cosa més que una explosió d’ira. Fou una reclamació estructurada i articulada de la majoria de la societat per un nou tipus de relació de l’illa amb el poder central. De manera tàctica el nou governador acceptà les reivindicacions, per al poc temps, i una vegada refredat els ànims i amb les tropes més presents, tornar a la situació anterior de domini absolut. La corona espanyola aplicà a Menorca la filosofia de terra conquerida, assimilada, la mateixa que destruí les institucions i les lleis dels antics regnes d’Aragó, València, Mallorca i del Principat de Catalunya.

A 1810 s’aplicà a Menorca la llei de l’imperi espanyol. Aquella que no podia admetre la diversitat en el seu territori, que volia imposar la homogeneïtzació de la llengua castellana, que unificava la llei i la recaptació tributària des de el centre polític, que sufocava per la força qualsevol reivindicació que poses en qüestió el seu arbitri polític. Ha estat la tònica de l’imperi espanyol, el que diu Rajoy que és “la nación más antigua de Europa”. Un imperi és normal que desaparegui o es faci trossos. I aquesta ha estat la història d’Espanya. No podien donar autonomia a Cuba o a Puerto Rico perquè eren part substancial de la nació espanyola. A Catalunya ara poden “cedir” una autonomia. Però de cap manera acceptar que són una nació i que reclamen el seu dret a decidir.

A l’any 2017 l’estat de dret espanyol no pot estar fonamentat en les circumstàncies polítiques de l’any 1978 en que s’aprovà l’actual constitució espanyola. Perquè això és del que es tracta actualment. Hi ha un sector de l’oligarquia espanyola que pensa que fins i tot a l’any 1978 es va anar massa enfora. Hi ha l’altra sector que pensa que tal volta hi ha que donar-li una capa de pintura a l’invent, però sense tocar cap paret mestre. Els dos coincideixen que hi ha que tornar a fer capitular a Catalunya. La seva revolta democràtica i pacífica, que vol tenir una expressió democràtica en les urnes, ha de ser derrotada. Per la força de la llei i després pel que calgui.

Li diuen estat de dret. S’omplen la boca amb la força de la llei. Aquells que encara no han condemnat el cop feixista de Franco contra la legalitat republicana. Que s’emparen en la legitimitat d’una monarquia restaurada per la dictadura i mai posada en qüestió. Que parlen d’una nació espanyola quan hi ha altres territoris que han proclamat democràticament des de el seu Parlament, el seu Estatut i amb la votació en referèndum pel seu poble, que es consideren una nació diferent. I ho recorden cada any en el carrer.

Espanya encara no pot acceptar veure’s com un estat republicà, federal, multinacional, que estableix unes relacions d’horitzontalitat entre els seus pobles a l’hora d’establir les seves relacions de convivència. El corpus polític i econòmic dominant a l’estat, sols parla de la força de la llei, quan aquesta és la que dicten ells, a partir de les regles de joc per ells establertes. Com acostumen a fer els imperis. Com solen tractar als territoris revoltosos. Amb la força de la llei i amb la llei de la força. La que fa que es desmembrin quan la perden o no la poden aplicar. La que fa que sempre tinguin el corc de la desconfiança, quan l’han poguda imposar. Es cert que l’estat espanyol és l’imperi modern més antic d’Europa. I perquè pensa amb mentalitat d’imperi, mai ha entès democràticament el que li està passant. I per això des de les Illes, ho estam pagant també, amb les conseqüències discriminatòries que patim.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *