Llegint

Llegeixes unarticle i penses que t’hauria agradat ser-ne l’autor. La consciència que no saps escriure amb tanta mestria ni estàs tan ben informat com qui el firma et fa baixar els fums. Aleshores és quan, simplement, penses que sí, que hi estàs d’acord, que coincideixes amb les idees expressades en l’escrit. És una forma humil d’acceptar les limitacions pròpies però també que has aprés alguna cosa més. Un servidor viu l’experiència molt sovint. Diumenge passat, sense anar més enfora,  vaig experimentaraquesta sensació. En un cas, l’article amb el qual em vaig sentir identificat–i del qual vaig aprendre–tractava sobre el menyspreu –ben bé la befa–de la classe dominant espanyola (i més encara la Balear) per a l’educació. En el segon cas, l’escrit parlava de l’intent groller de la jerarquia catòlica per controlar l’educació d’aquest país.

 

 

Julián Casanova, catedràtic d’Història a la Universitat de Saragossa, comentava la renuncia del rei a emprar el Fortuna, el vaixell que, com bé sabem els qui vivim en aquestes illes, va costar uns 21 milions d’euros (gairebé 3.500 milions de pessetes), aportació generosa d’un grup d’empresaris i del Govern Balear.  Deia el catedràtic: “Pero en España, los mismosempresarios que recolectantodo el dinero del mundo para un lujosoobjeto de recreo, son incapaces de financiarinvestigación, desarrollo y aportar medios, con similar espíritufilantrópico, a la educación. Se echatoda la culpa a los políticos, el objetomás fácil, que, efectivamente, regateantodo el presupuesto que pueden a la universidad y a la investigación e interfieren, a golpe de decreto y reforma de las reformas, en el gobierno de los centros de enseñanza superior. Poco se exige, no obstante, de un  sistema empresarial y financieromontado para el beneficio fácil y el pelotazo. Una manifestaciónmás del desprecio que este país muestrahacia la investigación y los méritosobtenidos a través del estudio”. Queda, crec, ben clar i sobra tot comentari.

 

 

El segon article era de la periodista Soledad Gallego-Díaz i tractava de les dificultats per arribar a un consens en matèria educativa. ¿Com és possible que d’una vegada per totes no s’arribi a un acord que proporcioni estabilitat al sistema escolar? ¿Quina és la clau per entendre les continuades ensopegades dels qui, amb seny, intenten cercar espais de consens que ens salvin dels canvis continuats deles lleis educatives? És evident que qui patrocina el dissens havia de d’habitar en les cavernes de la radicalitat; qui posa pals a la roda havia d’estar enfollit per  les seves obsessions ideològiques. Qui són? La resposta, segons Gallego-Díaz, es troba en la jerarquia de l’església catòlica. No hi hauràconsens educatiu possible fins que no es denunciï el Concordat, l’acord entre l’Estat espanyol i la Santa Seu sobre assumptes d’educació i cultura signat l’any 1979. Explica la periodista que Ángel Gabilondo, que fou ministre entre els anys 2009 i 2011, va estar a prop d’aconseguir un pacte social i polític per a l’educació que contemplava més de cent cinquanta objectius consensuats. “Todo este trabajo –afirma Gallego-Díaz–que habría que agradecer a la porfiada voluntad del ministro, perotambién a la profesionalidad de sus interlocutores del PP, quedó en nada por culpa de la presión de la Conferencia episcopal y del dañinoacuerdo con la Santa Sede”.

 

 

La jerarquia catòlica espanyola està mal acostumada. No se’n sap desfer en el terreny del debat raonat i respectuós. Està viciada; són molts anys fent i desfent amb el desvergonyiment de qui creu que cal reconduir els qui no pensen com ells. Potser sí, potser Gallego-Díaz ha fet diana: no hi haurà consens educatiu si no s’aturen les pressions de la jerarquia catòlica. I no s’acabaran, les pressions, si algú no els diu allò de “fins aquí hem arribat”. N’hauran pres nota els partits progressistes?

 

 

Sí, s’aprèn més llegint que escrivint…

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *