L’ocupació laboral (a)típica

Segons el darrer informe de l’Organització Mundial del Treball, les denominades formes atípiques d’ocupació s’han convertit en una característica contemporània dels mercats de treball arreu del món, doncs en les darreres dècades s’ha generalitzat la seva utilització en tots els sectors econòmics i en totes les ocupacions, tot incrementant la seva importància tant en els països en desenvolupament com en els industrialitzats.

El document (vegeu-ne aquí un resum) explica que aquesta ocupació atípica comprèn quatre modalitats diferents d’ocupació que difereixen de la relació de treball típica, entesa com el treball que és a temps complet, indefinit i inscrit en una relació subordinada entre un empleat i un ocupador. Per a alguns, l’ocupació atípica té sens dubte resultats positius, doncs afavoreix la flexibilitat i l’adaptabilitat de les empreses en un món globalitzat, canviant i extremadament competitiu. No obstant, per a la majoria dels treballadors que la pateixen (i també per a les societats en el seu conjunt) està associat amb la inseguretat.

El creixement de l’ocupació atípica és el resultat de múltiples forces i que reflecteix els canvis en el món del treball suscitats per la globalització i les transformacions socials, com l’augment de la presència de la dona en la força de treball mundial, i per les modificacions normatives. Sigui com sigui, derivades de la voluntat de crear incentius per a la seva expansió o de la manca de regulació, aquest tipus de relacions laborals perjudica seriosament i com és lògic el benestar dels treballadors (inseguretat, conciliació, riscs laborals, risc de pobresa…) , però també, a mitjan i llarg termini, la sostenibilitat de les empreses (pèrdua de productivitat, menys innovació, menys adaptabilitat…) i el funcionament adequat del mercat de treball i de la pròpia societat (inestabilitat econòmica, menys ingressos públics, efectes demogràfics…).

A partir d’aquí, l’OIT proposa un conjunt de mesures que com a mínim haurien de ser analitzades i debatudes, com ara retornar el protagonisme perdut a la negociació col·lectiva, enfortir la protecció social o establir polítiques socials i de l’ocupació destinades a manejar els riscos que comporta la tendència actual. És tasca de tots, governs, ocupadors, treballadors i agents socials, “abordar aquests desafiaments en el context dels debats sobre el futur del treball amb l’objectiu de promoure el treball decent per a tothom”, perquè si no s’actua, correm el risc que aquestes modalitats ocupacionals passin de ser atípiques a ser la norma.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *