L’ordenança de la discòrdia

Palma és una ciutat associada a la AICE (Associació Internacional de Ciutats Educadores). Formalment, per tant, està compromesa amb tots els valors i principis que es posen de relleu a la Carta d’aquesta entitat, el preàmbul de la qual afirma que “Vivim en un món d’incertesa que dóna la màxima importància a la recerca de seguretat, la qual sovint s’expressa com a negació de l’altre i amb malfiança mútua. La ciutat educadora n’és conscient, no busca solucions unilaterals simples; accepta la contradicció i proposa processos de coneixement, diàleg i participació com a camí idoni per conviure en i amb la incertesa”.

L’opció de fer una ordenança “per fomentar i garantir la convivència cívica a Palma” representa l’antítesi d’aquesta afirmació. Malgrat el títol de la norma, la paraula “educació” pràcticament és inexistent. És inqüestionable, però, que la condició essencial per una convivència cívica comença amb l’educació.

Partint de la premissa que no és necessari regular-ho tot, (ja el professor García de Enterría al•ludia a la “organització del desgovern”), la lectura atenta d’aquest esborrany no du a cap altre conclusió que el fet que estem davant una passa més en el procés, molt preocupant, d’utilització del concepte d’ordre públic com a excusa per limitar l’exercici de drets i configurar una societat totalitària. Es tracta d’un procés general a l’Europa més castigada per la crisi, a Espanya l’avantprojecte de llei de “Seguridad Ciudadana” va ser aprovat dia 29.11 i ara hem de procurar per tots els mitjans que no quedi legitimat a la nostra ciutat.

Aquest creixement desordenat del dret sancionador administratiu, talment com un tumor dins la jerarquia normativa, fa que els principis i les garanties del dret penal s’esquivin i neixi així la paradoxa que, en certes ocasions relacionades amb la quotidianitat, seria preferible ser considerat presumpte delinqüent que simple infractor d’una ordenança municipal. Perquè la conseqüència és molt més perjudicial per la persona i, a més, la possibilitat de defensa pràcticament desapareix.

És simptomàtic de la vertadera intenció del govern municipal el fet de que a l’hora que permet una apropiació escandalosa de l’espai públic per empreses privades del món de l’oci i la restauració, que limita notablement la possibilitat de gaudir de la ciutat als vianants, tengui la insolència d’afirmar que l’ objecte de l’ordenança és “preservar l’espai públic com a lloc de convivència i civisme”.

Pel que hem llegit, el Partit Popular vol un model de ciutat disciplinària i neta de tot el que molesta a la dreta autoritària quan passeja: pobres, prostitutes, mendicants, gats, gent bruta, artistes i venedors de carrer… , i també manifestacions crítiques o creatives que no siguin del seu gust, inclús a les façanes privades. En definitiva, tot el que segons aquesta dreta, inculta i hegemònica, provoqui “una degradació virtual de l’entorn” que no defineix perquè quedi oberta la porta per dificultar, sancionar o eliminar qualsevol dissidència o transgressió individual que pugui sorgir en aquest moments de capitalisme desfermat que vivim. Davant l’augment de les mobilitzacions i les queixes vol fer por a la gent perquè, sense ser-ho, passi a engreixar la majoria silenciosa.

En lloc de millorar i garantir l’accés de tothom al que de veritat importa per fer una vida digna (habitatge, espai públic, transport col•lectiu, subministraments bàsics, cultura…) i així aprofitar la capacitat que té tota ciutat per educar de manera permanent i plural, contrarestant els factors deseducatius, s’ha optat per la via fàcil del maquillatge de baix cost.

Regular no costa gaire i, a més, en alguns casos significarà recaptar doblers. Amb el temps, però, aquest tipus de política que considera la ciutadania permanentment menor d’edat, sense criteri i necessitada d’una tutela permanent, el que provoca és l’apoptosi de l’esperit de la ciutat i les conseqüències de la aplicació d’aquesta ordenança seran, entre d’altres, l’estigmatització o criminalització de les persones immigrants i de la gent pobra, l’ofegament de les veus alternatives, i la garantia de tenir una ciutadania acrítica, delatora, poruga i passiva.

A una bona convivència no s’hi arriba amb aquests instruments de pressió i control, de vigilància continuada, sinó promovent condicions de plena igualtat i justícia perquè totes ens puguem sentir respectades i puguem ser respectuoses, amb capacitat de diàleg.

0 comentaris a “L’ordenança de la discòrdia

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *