Malalts classe B

Avui, de matinada, xerrava per Skype amb un jove metge procedent d’un hospital barceloní, capdavanter a Europa en vàries especialitats i particularment en malalties infeccioses. Aquest jove, declarat com al millor de la seva promoció, està fent una estada als Estats Units en un hospital d’una petita ciutat, gaudint d’una exigua beca que li permet sobreviure esperant temps millors, com la major part dels seus companys d’estudis.

Li vaig demanar sobre la seva feina allà i, molt orgullós, em va dir que respectaven molt la seva opinió, ja que la major part de les guies i els protocols sobre infeccions que aplicaven a l’hospital americà estaven signades pels seus companys de l’hospital de Barcelona.

Estava admirat de la quantitat i qualitat de mitjans mèdics a l’hospital on està ara. Em contava que totes les habitacions són individuals, fins i tot a urgències, i disposen cadascuna de tots els aparells per atendre el pacient i de terminals d’ordinador amb la història clínica del pacient actualitzada instantàneament amb totes les proves mèdiques i anàlisis a l’abast dels metges i infermers.

En aquesta petita ciutat fan cent transplantaments pulmonars a l’any, quan els hospitals europeus més avançats no poden superar els quaranta. Així mateix li notava un cert ressentiment i el vaig sotmetre al tercer grau per esbrinar la causa d’aquest. Després d’una sèrie de circumloquis va confessar el motiu: amb els seus col•legues americans havien atès una pacient diabètica amb una gangrena a un dit del peu. Havien discutit el tractament més adequat i havia sorgit una forta discussió, fora de l’habitació de la pacient, sobre com enfocar-lo.

Quan li vaig demanar el per què d’aquest incident va mirar a terra, millor dit al marge inferior de la pantalla de l’ordinador, i em va dir que el tractament finalment prescrit li semblava inútil per a la pacient, que segur que tornaria perquè l’amputessin el dit d’aquí uns dies.

El tractament més adequat no li pertocava ja que era una pacient classe B, és a dir pacient sense una bona assegurança que el cobrís. Fins i tot en tornar s’hauria de pagar de la seva buida butxaca l’amputació que ben segur li haurien de fer.

Entristit em va dir que s’hauria d’acostumar a aquesta nova dada, per ell encara inèdita, de la història clínica dels pacients “Pacient de X anys, al•lèrgic a Y, amb antecedents de Z que presenta……” i al final una senyal fatídica que dirà CLASSE B (no vos gasteu els doblers amb aquesta pacient que no els pot pagar).

Vaig intentar animar-lo dient-li que si el President dels EEUU no ho podia arreglar era absurd que ell es sentís culpable, però em va endegar: “no em preocupa el que passa aquí, ja s’ho faran, el problema és que això és el que ens espera ben aviat a casa…”

Em vaig posar a mirar a terra jo també i immediatament tallada la connexió em vaig anar a comprovar que el meu banc m’hagués pagat l’assegurança privada aquest més.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *